Tot i ser aficionat del Sevilla i el Reial Madrid, Miquel Cruz va portar amb orgull els colors de la Penya Blaugrana de Ripoll pels camps de Catalunya. I és que la Penya va ser casa seva durant gairebé trenta anys, una entitat que li va permetre desenvolupar la seva passió i transmetre-la als joves del poble. Una passió que també va gaudir com a àrbitre i, més tard, com a tertulià a Televisió del Ripollès. Una empresa que també considera «casa seva» i on va fer enfadar a mitja comarca amb la seva defensa aferrissada del Reial Madrid.

• D’on neix la seva passió pel futbol?

Des que estic al ventre de la meva mare. De ben jove vaig marxar de Sevilla, on vaig néixer, per motius de feina. A conseqüència d’això, he jugat a desenes d’equips del país.

• Què li fa acabar a Ripoll?

Doncs jo arribo aquí l’any 70 per treballar a una empresa. Jugo al Ripoll, i aquí comença el meu vincle esportiu. Més tard vaig conèixer la que avui dia és la meva dona i ja em vaig quedar aquí per sempre.

• Un cop acaba la seva carrera com a jugador, fa el salt a les banquetes. Com s’inicia en aquest món?

Ja quan em vaig instal·lar aquí ajudava a l’OJE, que era una organització franquista que pretenia formar i educar els joves. Aquest va ser el començament per després passar a ser entrenador.

• On comença la seva carrera com a entrenador?

He tingut moltíssima sort. La meva primera experiència va ser amb el juvenil del CF Ripoll, i en acabat vaig fer el salt al primer equip de la UE Campdevànol, amb el qual vaig assolir l’ascens de categoria sense perdre cap partit. La temporada següent em ve a buscar el Ripoll, amb el gran Ramon Orriols de president, per agafar el primer equip, i també pugem de categoria, en aquest cas a Primera. Llavors, torno a anar al Campdevànol i poso punt final a la meva carrera -amb equips sènior- al Ripoll altre cop.

• I llavors s’obre la seva etapa més llarga com a  tècnic a la Penya Blaugrana de Ripoll...

Una etapa meravellosa. Jo em dedicava a entrenar nens petits, de sis anys en amunt. És complicat, però l’afecte que et donen aquests nens és impagable. El pitjor són els pares, que tots es creuen que tenen un petit Messi.

• Quina era la seva tasca dins l’entitat?

Doncs jo vaig agafar un equip i el vaig anar entrenant durant totes les categories. La generació del 85. Eren uns nens molt bons, guanyàvem totes les lligues i tornejos. Cap al final de la penya vaig ser el director tècnic.

• Què ha significat per vostè la Penya Blaugrana?

Una part molt important de la meva vida. Heu de pensar que la Penya era l’enveja de la comarca, i més enllà. A tots els camps on anàvem, la gent deia «que bé que juguen aquests de la Penya Blaugrana». És per això que no entenc que es deixés perdre... Va ser un error greu.

• Quin és el millor jugador que ha vist mai?

En Jordi Grisalvo. Era un jugador espectacular, ho tenia tot. Gairebé fitxa pel Barça, però va acabar escollint l’Espanyol i, per desgràcia, no va poder fer carrera. Però a la Penya el vam gaudir de valent.

• Jugador, entrenador i àrbitre. Com va començar la seva faceta arbitral?

Quan jugava a futbol al Ripoll vaig tenir una lesió forta. Vaig aprofitar aquella aturada per apuntar-me al col·legi d’àrbitres de Vic, i en aquella època podia combinar-ho tot, tant entrenador com àrbitre. Com a linier vaig recórrer tot el país.

• Què li ha aportat la seva carrera com a àrbitre?

Sempre dic que quan ets jugador o entrenador, és una cosa, però si mai fas d’àrbitre, no ho deixaràs de ser mai. És quelcom que portes a dins tota la vida. A mi ser àrbitre només m’ha aportat coses bones, he fet molts amics. Les situacions desagradables sempre s’han quedat al terreny de joc.

• Ha canviat molt el futbol des que vostè va començar?

Moltíssim. En tots els aspectes. El que més em sobta, però, és la falsedat d’avui dia. Costa molt demanar perdó i admetre els errors. Abans, hi havia molta més elegància i companyonia.

• Molta gent també el recorda per les tertúlies esportives de TVR... Quin record en té?

M’ho vaig passar extremadament bé. A la comarca tothom mirava el programa. Un dia, a l’aeroport de Sevilla, una dona em va reconèixer de la tertúlia.