• Molta gent et coneix per la teva professió. Què et va portar a la psicomotricitat?

De ben jove vaig anar a Mataró a estudiar, i llavors em vaig traslladar a la Universitat de Barcelona, l’any 1976, per entrar a la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació. Hi havia branques comunes i llavors vaig decidir encaminar-me cap a la psicologia, per especialitzar-me en psicologia clínica.

• Un cop vas acabar la carrera, què vas fer?

Tenia clar que no em volia quedar a viure a Mataró, perquè tenia la muntanya i la neu massa lluny. Per això vaig tornar aquí a treballar en un psicopedagògic de Ripoll i també feia algunes feines a l’ACPAS, que era l’associació de subnormals, com es deia abans. Estem parlant d’inicis dels 80.

• Aquesta paraula es feia servir amb normalitat?

I tant. Per sort, més tard l’associació va adoptar el nom d’ACPAM (minusvàlids) i ara ja es diuen discapacitats. Aquesta associació és avui dia la Fundació MAP.

• Quin paper tenies en l’associació?

Vaig entrar fent tasques diverses, però al cap de poc temps em van nomenar director. Vaig treballar en dues direccions: la primera, oferir als infants amb discapacitat uns centres on tinguessin l’atenció necessària, i llavors, per als adults, vam començar a muntar tot el que avui dia és la secció de jardineria del MAP.

• I d’aquí, passes a treballar a les escoles de la comarca?

Bé, jo em centro en els infants i el seu desenvolupament i m’adono que allà on hem de fer la feina és a les llars d’infants. M’interessava molt la psicomotricitat i faig una formació en aquest sentit per començar a treballar a la comarca. Dels 0 als 3 anys podíem detectar dificultats en els nens i nenes i solucionar-les, o traslladar-los al CEDIAP perquè els atenguessin.

• Quines mancances tenien les llars d’infants quan tu vas entrar-hi?

Les responsables de les llars no tenien formació, no es considerava necessari. No sabien què era el desenvolupament emocional, ni el desenvolupament motriu. Això no podia ser, dels 0 als 3 anys ens juguem la salut mental dels infants. Encara avui dia es considera de segona categoria.

• Quina era la teva feina a les llars d’infants?

Bé, jo creo un projecte i diferents centres de la comarca me’l compren perquè el desenvolupi. A Sant Joan, el Petit Avet, el Verge de Núria... Donava eines a les responsables perquè aprenguessin a tractar els infants i les famílies. Tot això ho combinava amb la coordinació del CEDIAP. Llavors em vaig anar formant i vaig anar fent feines de psicomotricitat a les escoles, durant gairebé 40 anys. L’any 2017 em vaig treure el doctorat en Educació Inclusiva per poder fer classes a la universitat, combinant-ho amb la feina a les escoles de la comarca.

• El teu altre vessant conegut és sobre la neu. D’on neix la passió pels esports de neu?

Els meus fills tenien tres opcions: esquiar, esquiar o esquiar. Ha format part de la meva vida, a la meva dona la vaig conèixer esquiant. La passió va començar quan pujàvem a esquiar amb l’escola. A partir d’aquí, m’aficiono a l’esquí de muntanya i això em porta a reptes apassionants com l’expedició a l’Himàlaia.

• A banda dels esports de neu, tens alguna altra afició?

Sí, l’aikido. És la meva altra gran passió. És una art marcial japonesa poc coneguda, que no se centra només en la lluita, sinó que té un sentit ètic i s’intenta fer el menor mal possible al contrari.

• El practiques regularment?

Sí, i també en soc professor aquí a Ripoll. Hi ha poca gent que s’interessi per l‘aikido, perquè és una art marcial poc coneguda i sense vessant competitiu, però tinc un petit grup amb el qual fem classes.

• Com vas descobrir aquesta art marcial?

Quan estudiava a Mataró vaig descobrir l’aikido, en un centre on feien diferents activitats. Em van fascinar els moviments i la disciplina d’aquest esport. Des de llavors, mai l’he deixat de banda, l’he anat combinant amb les altres passions que tinc.