• Com acaba un noi de León a la nostra terra?

Jo soc miner de naixement i va ser la meva primera feina a la meva terra. Fins que un dia, un parent em va dir que un amic seu obria un restaurant a Castelldefels i buscava gent. A mi m’agradava la cuina, i vaig acceptar. Amb 22 anys arribo a Catalunya i treballo en aquest restaurant, que era un club esportiu, d’agost a desembre. Llavors els amos s’ho deixen i torno a casa. Un dels meus germans, que treballava a Acabados Pirineos, a Ribes, em convenç per anar a treballar-hi. I aquí comença la meva relació amb la comarca.

• Quan comença la teva relació amb l’hostaleria?

Vaig començar a veure que a Acabados Pirineos la cosa anava malament i em vaig fixar que el bar de la gasolinera de Ribes es traspassava. La Carme, la meva dona, la qual vaig conèixer a la feina, em va engrescar i ho vam agafar.

• Què hi oferíeu al bar de la gasolinera?

Era un bon negoci, si tenies ganes de treballar. Venia molta gent, tant de pujada com de baixada de la collada. Fèiem cafès i entrepans, bàsicament, però jo ja vaig començar a fer les meves primeres creacions i els hi feia tastar als clients de més confiança. Vaig veure que em sortia prou bé i volíem fer una passa més, oferir plats més elaborats.

• D’on provenen els teus coneixements de cuina?

Quan una cosa t’agrada, vas provant i aprenent del que veus i llegeixes. Però un dia, la Carme em va dir que m’havia apuntat a uns cursos de cuina de tres dies a Roses. Al Bulli. Allà vaig aprendre una barbaritat, va ser una experiència inoblidable. I va ser el meu primer contacte amb l’alta cuina.

• Com va ser aprendre d’un geni de la cuina com Ferran Adrià?

Una experiència brutal. Al matí fèiem classes teòriques, dinàvem i a la tarda practicàvem fent el menú degustació del Bulli. Recordo la mítica espuma de fum. Amb coses així t’adones que en Ferran Adrià era un geni, perquè se li acudien coses impensables.

• Per què vau canviar de local?

Per desavinences amb l’amo. No ens deixava ampliar el local per oferir la nostra proposta. I vam veure que la casa on avui hi ha el Reccapolis estava en venda. I ens hi vam embarcar ja fa 25 anys.

• Quina va ser la idea inicial del Reccapolis?

Volíem obrir un restaurant gastronòmic i també una part pels treballadors, perquè el polígon estava en ple creixement. La resta de l’edifici, el nostre habitatge.

• Quina ha estat l’evolució del Reccapolis en aquest quart de segle?

El menjador dels treballadors el vam tancar, perquè ja no era rendible. Ens vam centrar a oferir un producte més elaborat, que la gent que ve a menjar gaudeixi i tingui la seva intimitat. A partir d’aquí, ens hem anat adaptant al que ens demana la gent, però sempre essent fidels al que volem. Ens hem creat un nom, i d’aquest esgraó ja no baixarem mai. El Reccapolis sempre serà el Reccapolis.

• Has notat canvis en les tendències dels clients en l’àmbit gastronòmic?

Quan els de la meva generació diem «surto a menjar a fora», vol dir que anem a un restaurant i ens entaulem. Les generacions d’avui dia van a menjar qualsevol cosa, i no valoren tant el producte. Aquest és un dels canvis més significatius que he notat, gastronòmicament parlant.

• Has fusionat la cuina de la teva terra amb la catalana?

És una cosa que fas gairebé sense voler. Soc conscient que la cuina de León és molt més forta que aquí, per tant, l’he hagut de suavitzar. Tot i això, sempre procuro tenir un plat típic de la meva terra a la carta.

• Quin futur li veus al Reccapolis?

El Reccapolis morirà amb nosaltres. El dia que em jubili, d’aquí deu o dotze anys, tancarem el restaurant. Si algú mai vol obrir un negoci aquí, ja no serà el Reccapolis.