El 18 de març de 2020 el Ripollès detectava el seu primer cas de Covid. Cinc anys després; ja lluny de mascaretes, distàncies i protocols, vivim en l’absoluta normalitat, però amb el record d’una pandèmia que va arribar a tots els racons del món. Cinc anys després, tots - qui més i qui menys - recordem com vam viure aquelles setmanes en què la incertesa i la por ocupaven part dels nostres pensaments. Hi ha qui, per contra, va haver d’adaptar-se i fer front en primera persona a una batalla molt complicada. L’Anna Martínez, infermera de l’hospital de Campdevànol recorda el març de 2020: «aquell dia estava a primària quan em van trucar de l’Hospital. Em van dir: no sabem si has sentit les notícies, però està passant això, hauries de venir a veure’ns», aquell mateix dia va arribar el primer pacient amb símptomes, «entraven un darrere de l’altre». Un degoteig constant que provocava la incertesa per als sanitaris: «de cop es començaven a posar molt malament». L’estat dels pacients obligava a fer «intubacions» i «trasllats» a centres hospitalaris amb UCI, «va arribar un moment que això va quedar saturat, vam haver-ho de reajustar tot», assegura Martínez, també els torns de treball, «fèiem més de 12 hores, teníem molta por i moltes dificultats per gestionar la vida a l’hospital i la vida de fora». Martínez recorda que, a l’inici no s’esperaven que la pandèmia arribes tan lluny; «sembla que en un lloc tan petit com el nostre, això no hagi de passar. En el moment que va començar a venir el degoteig gran de pacients, vam veure que això anava molt de debò i ens havíem de posar les piles».

Un dels grups més afectats van ser els geriàtrics i les persones grans, tot i que per als pacients de llarga estada de l’Hospital, el virus va passar de llarg, tot i que «per ells, aquesta situació va augmentar el sentiment de soledat». Martínez recorda que «en moltes residències hi va haver molts problemes de molts morts», però en contra de la tendència general: «això no ens va passar». La infermera també reviu com moltes persones «preferien venir aquí per la por de contagiar» i «vam haver d’aprendre a gestionar i a poder-ho portar bé, com es va poder» assegura.

Malgrat que ha passat cinc anys, la Covid ha deixat importants seqüeles entre la població, sobretot, problemes relacionats amb la salut mental: «sobretot de depressió i ansietat, avui en dia encara són prevalents al dia a dia».

Entre les conseqüències també ha deixat un alt percentatge de malalts de covid persistent: «un 23% de la població que va tenir la covid encara té símptomes de covid persistent. Aquests símptomes es prolonguen durant dos anys». Tot i que la població ja fem vida normal, des del sector sanitari «espero que a la societat els hi quedin les ensenyances que ens va donar la pandèmia».

Martínez, cinc anys després i amb moltes vivències a la seva motxilla personal i professional assegura que: «és important recordar, però no cal que ens obsessionem». Per al sector, la pandèmia també va servir com un aprenentatge, i «si mai -esperem que no- tornés a venir un altre tipus de virus, segur que anirien molt més apresos. Entenc que les coses ens sortirien igual o més bé que fa cinc anys», conclou Martínez.