La sequera extrema que hem patit els darrers dos anys ha fet patir els boscos del país i, esclar, del Ripollès. Les diverses administracions que treballen a les superfícies forestals de la comarca alerten que, malgrat que l’estat dels boscos no és dolent, la darrera sequera va deixar seqüeles i que estem davant d’un procés de canvi climàtic que està afectant els espais arbrats de manera notòria. Hi ha arbres que han mort i que encara van col·lapsant a causa del clima extrem, encara que els últims mesos s’hagi tornat a una pluviometria abundant.

«L’arbre primer deixa anar fulles i, si amb això, no pot, arriba a lluitar dos o tres anys fins a morir. S’estan produint les morts de molts pins rojos que venen del clima del 2023 o del 2024», diu Tània Giró, que és enginyera forestal al Ripollès del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació.

Més enllà de la mort d’exemplars, que s’ha donat més en vessants soleis, que són més secs a municipis diversos de la comarca, també ha generat la proliferació de plagues de forma més exagerada durant els últims dos anys. La novetat és que aquestes han aparegut també en boscos de més altitud que en altres episodis.

«Hi ha hagut un augment important de processionària amb defoliacions de fins al 100% i, com a novetat, ha passat a la Vall de Camprodon amb el pi negre», relata Giró.

La sequera dels darrers anys és un episodi que ve marcat pel canvi climàtic. Aquest seguit d’episodis, que com és sabut, marquen una tendència general progressiva d’un augment de temperatures i de canvis en el comportament de les precipitacions. Això genera el que s’anomena procés de substitució arbòria en els boscos.

«A molts llocs es veu. Si abans teníem pi roig, ara hi veiem roures; o en indrets que abans hi havia pi roig, ara hi ha fagedes», comenta el director tècnic del Consorci d’Espais d’Interès Natural del Ripollès, Gerard Vila.

Així, les espècies tradicionalment ubicades en punts més baixos, cada cop es troben més amunt. És un procés contra el qual no es pot lluitar. Els tècnics i la gestió forestal fan un procés d’acompanyament perquè el bosc estigui el més sa possible en aquest canvi on, els perjudicats, són els prats alpins dels cims, ja que no tenen més espai on créixer.

«No podem intentar afavorir cap canvi, sinó adaptar-nos-hi. No és ni bo ni dolent, simplement és», explica Vila.

Davant d’aquests reptes, els tècnics i les administracions treballen, amb recursos molt limitats, per intentar que altres amenaces per als boscos com els incendis, tinguin el mínim de possibilitats possibles de proliferar. La gestió forestal que realitzen és el que acaba mantenin les superfícies forestals sanes i els riscos per als boscos i per a la gent siguin mínims.