L’anàlisi duta a terme per part d’investigadors del CTFC i del CREAF sobre les pinedes de pi negre i la seva evolució històrica porta a dues conclusions principals: d’una banda, aquests boscos han crescut molt en els darrers anys i el Ripollès no n’és excepció. De l’altra, i segons diversos models climàtics per a les properes dècades, si les condicions es compleixen, es trobaran en un estat de vulnerabilitat rellevant. Això no vol dir una mortalitat elevada a curt termini, però sí unes condicions que no n’afavoriran una evolució positiva ni una bona conservació. «El 2040, aquests boscos s’haurien reduït més d’un 70% a tots els Pirineus i el percentatge encara seria més alt si ens centrem només en el Ripollès. Això és perquè ens trobem a la zona de Pirineu Oriental, on l’escalfament encara pot ser més accelerat», explica Jordi Vayreda, investigador del CREAF.

D’altra banda, des de l’estudi i des del CREAF s’apunta a la gestió forestal que s’ha fet als boscos. Una massa d’arbres variada, de diferents madureses, amb una riquesa de biodiversitat alta, s’aconsegueix amb una bona gestió per fer els boscos més resilients. La realitat, però, És que només un 27% es troben en un estat de conservació òptim. Un 65% estaven en estat inadequat i la resta, en un estat dolent. «L’estat de conservació està molt relacionat amb el tipus de gestió que s’hi ha fet. Si t’encarregues de fer un bosc més homogeni, vas en contra del bon estat de conservació», afegeix Vayreda.

Els models de canvi climàtic estudiats implicarien augment de temperatures i, per tant, que la cota de l’hàbitat del pi negre sigui també més alta. La superfície de muntanya més amunt, però és inexistent i, per això, es redueixen les seves possibilitats a futur amb l’escenari d’escalfament global.