Records a la romana

Sempre m’han agradat els calamars a la romana. Desconec l’origen de l’expressió i si realment el seu origen és romà, cosa que sí que m’inclino a pensar per la meva predilecció per tot el que està relacionat amb el vast i immillorable Imperi Romà, lamentablement desaparegut, del qual en soc ciutadà inqüestionable, més en aquests temps convulsos de les breus repúbliques de pa sucat amb oli.

L’hospitalitat hel·lènica ens va acabar duent a la cuina de l’establiment

 

 

 

 

Fa uns anys, bastants, vaig viatjar per primera vegada a Grècia, amb cotxe, amb els meus amics i la meva xicota, en un estiu en què ens volíem alliberar del món i experimentar no sé ben bé què. El viatge va ser llarg, semblava com si anéssim a Ítaca esperonats pels cants de Lluís Llach, llavors en plena efervescència. Recordo que en arribar per primer cop a terres gregues després de cartografiar tota Iugoslàvia a la recerca de tallers on reparar el meu SEAT 127 de dubtosa funcionalitat, vàrem parar en un restaurant a peu de carretera amb unes magnífiques vistes de la mar de Tessalònica. Cap de nosaltres no parlava grec i al restaurant, lluny de les rutes turístiques habituals, ningú no parlava cap de les llengües que coneixíem nosaltres. Teníem gana i quan ens varen donar la carta redactada en un impecable grec totalment incomprensible per nosaltres, els meus companys, empesos per la gana, em varen començar a dictar el que volien de primer plat, de segon, etc. Les peticions eren calamars a la romana, lluç a la romana, unes gambes amb allada i tota una col·lecció de plats senzills impossibles d’explicar quan un no coneix la llengua.

 

Desconeixia com es deia tot això en grec i el nostre llibret de frases fetes que deia poca cosa més que bon dia en grec, kalimera, no ens va servir de gran cosa. L’hospitalitat hel·lènica ens va acabar duent a la cuina de l’establiment on vàrem senyalar amb el dit els plats que volíem. Els calamars a la romana que vàrem menjar aquell dia de fa trenta-vuit anys en aquell petit restaurant amb una calor infernal i ben regats amb una resina fresca, encara els recordo com un dels millors de tota la mediterrània.

 

A Vic, hi havia un restaurant molt conegut, Ca l’U. Bé, encara hi és però han canviat d’ubicació fa uns anys. Amb els meus pares hi anava de petit a menjar els diumenges (no tots) i hi menjàvem, entre altres coses, uns calamars a la romana excel·lents. Seguint el costum de l’època, podia beure una copeta de vi blanc d’Alella i tirava dins la copa el tall de llimona amb què havia amanit els calamars esplèndids, i recordo que la combinació era perfecta.

 

Em sobtava d’aquell Ca l’U l’immens menjador interior, les taules apinyades, la sensació d’anar per feina, l’excel·lent menjar i els cambrers lletjos sense excepció, però extraordinàriament eficaços. A Ca l’U es menjava molt correctament, amb preus molt correctes, i amb celeritat en un entorn interior i depriment de parets de pintura esmaltada, d’aquella que sembla que sempre estigui molla, aquella que ja no es posa actualment enlloc. No he anat encara a la nova seu de Ca l’U però diuen que els calamarsos a la romana clàssics han desaparegut de la seva carta que ara tendeix a les noves cuines de destrucció massiva.

 

No sabria dir quins dels dos plats de calamars a la romana eren millors, si els del petit restaurant a les envistes de Tessalònica o els de Ca l’U a Vic quan era molt a prop del Temple Romà.

 

Per cert, a Roma no tenen ni puta idea que són els calamars a la romana.

 

Que els calamars us siguin propicis!