Qüestió de justícia

En el judici als polítics catalans a Madrid, el febrer de 2019, podrem ser testimonis de les entranyes de la justícia prou injusta del món; que no s’espera que sigui ni menys justa, ni més injusta que altres formes de justícia a les quals se’ns té mal acostumats. De fet, sobren els exemples recents de sentències que fugen del sentit comú, que escandalitzen, que fan sortir manifestacions massives al carrer i que, malgrat tot, continuen desprenent tuf de corrupció, prevaricació i tràfic d’influències. 

 

Qui vulgui la veritat, que no vagi a un tribunal. Allí tan sols s’hi dirimeix un acord entre el poder, la llei, la societat, els grups i les persones, perquè es mantingui la pau social, la convivència, l’estabilitat, l’economia. Les organitzacions de la justícia humana no són sinó una branca més del poder organitzat de la democràcia, amb el legislatiu i l’executiu. Tots som testimonis dels daltabaixos i sotracs que sofreixen aquestes altres branques del sistema social. 

Podrem ser testimonis de les entranyes de la justícia prou injusta del món

 

 

 

 

Molts dels qui seuen a les banquetes dels acusats són cristians de formació, de pràctica i de conviccions. Saben molt bé que Crist mateix fou perseguit per les seves idees (Lc 22), pres, acusat, maltractat, burlat, reu d’un judici farsa absolutament injust i manipulat, sense cap mena d’advocat, que Pilat es rentà les mans davant la seva sort i que fou condemnat a una mort ignominiosa (Lc 23). Malgrat tot, el sacrifici de Jesús obrí les portes a la vida i a una reconciliació amb Déu, que és el jutge suprem i justíssim, davant de qui tothom haurà de rendir comptes; també els jutges d’aquest món. 

 

L’actitud de Junqueras en la seva declaració sembla que vagi per aquest camí, com si pensés que la sentència «d’aquesta justícia» ja està dictada i que, per tant, el seu sacrifici pel poble que l’ha votat i que el veu com a símbol de resistència, serà per a poder assolir un bé més gran, que vagi més enllà de tot càlcul polític. No és en va que els acusats en aquest procés judicial s’estan jugant unes penes molt gran, desmesurades als seus ulls, que impliquen bona part de la seva vida; com si es tractés d’assassins o de terroristes confessos. Està clar que hi ha quelcom d’excessiu en tot plegat, una mena de sobreactuació que no pot fer cap bé. 

 

De l’estament jurídic, com del polític, se n’espera seny, equanimitat, sang freda davant de les paraules i dels gestos, contenció davant de les emocions pròpies i alienes, saber contextualitzar les actituds, les accions i les pròpies paraules per transmetre tranquil·litat, pausa i, per sobre de tot, pau a la societat, als diversos grups que defensen, legítimament, les seves idees i opcions. Tan sols es pot ser intolerant amb els intolerants; per a la resta, diàleg i comprensió. Res millor, en aquests casos, que ficar-se a la pell de l’altre. 

 

L’Església afirma, en el seu Compendi de Doctrina Social (n.17) que «els deixebles de Jesucrist se saben implicats en la recerca del bé comú, ho porten dins del seu cor i es volen comprometre, juntament amb tothom, en la recerca de la veritat i del sentit de l’existència personal i social, amb el testimoni generós del do de Déu en el seu cor». 

 

Jesús mateix pronunciava una paraula sobre la recerca de la justícia en el seu cartell programàtic de les benaurances: «Feliços els qui ara tenen fam i set de justícia, Déu els saciarà» (Mt 5,6). El programa cristià no s’esgota en aquest món. Jesús mateix afirma que tan sols el jutge definitiu es reserva l’última paraula sobre la vida, les accions, les paraules i les omissions de les persones, també sobre els jutges, que s’han d’encarregar de dictar sentències sobre la gent. Per ser bon jutge és necessari disposar d’una bona consciència. 

 

En aquesta vida, més aviat es busca tenir la raó, no la veritat. Jesús mai no va voler tenir raó, i així li va anar. La raó és coercitiva, violenta l’home, la vida i la realitat mateixa. En català tenim algunes dites que fan referència a la justícia. Per exemple, quan volem el mal d’algú li diem: «tant de bo tinguis judicis tota la vida i els guanyis», perquè comporta la maledicció d’estar sempre pendent dels jutjats, dels advocats i de procediments esgotadors, que xuclen el temps i els diners. «Al qui pledeja, li calen tres bosses: una d’argent, una d’amics i una altra de paciència.» Val més viure amb una mica més de tranquil·litat, perquè «qui fa justícia, es fa enemics.» Certament, «a tothom li agrada la justícia, però per als altres.» 

 

O encara: «val més un mal tracte que un bon judici». En els plets, no s’hi guanya mai, sempre es perd alguna cosa més que temps i diners, com ara l’amistat, la tranquil·litat, el bon veïnatge. I un darrer refrany: «per a guanyar un plet cal tenir raó, saber-la defensar i que te la vulguin donar.» Per això, sempre, abans d’arribar a esgotar totes les possibilitats és millor arribar a l’entesa. Aquí es compleix aquella paraula de Jesús: 

 

«Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que és just? «Mentre vas a presentar-te al magistrat amb el qui et vol denunciar, procura d’arribar a un acord amb ell, no sigui cas [...] que et tanquin a la presó. T’asseguro que, un cop allà, no en sortiràs que no hagis pagat fins l’últim cèntim.» 

 

Quan se surt d’un judici, l’advocat, que ja ha cobrat en bona part els seus honoraris, sol dir: «el judici ha anat bé, però vostè ha perdut» o, encara pitjor, «el judici ha anat malament, haurem de recórrer» i, per tant, caldran més temps i més diners. Li passa el mateix al metge: «l’operació ha anat bé, però el pacient s’ha mort», perquè de fet no ha anat tan bé. Tant l’advocat com el metge es desentenen dels resultats, que afecten l’interessat: «advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos»; fins i tot es diu que «bon advocat, mal cristià», perquè «feta la llei, feta la trampa», perquè «quan es parla de justícia, t’has de preparar per a rebre». 

 

És curiosa l’expressió que tenim en la nostra llengua: quan volem projectar una certa ombra de menyspreu sobre algú li diem «aquesta justícia»; pren un to fosc i sospitós. La saviesa popular ens diu que si bé la institució de la justícia és necessària, en canvi resta sempre imperfecta, que no s’hi ha d’anar a buscar la veritat, sinó que no deixa de ser un nou combat. Ens caldrà tenir present el consell de l’apòstol Pau, que tan sols «l’amor tot ho lliga i perfecciona» (Col 3,14).