Alea iacta est

Des que ha començat el Judici del Procés he procurat anar seguint les sessions en directe tanta estona com he pogut, que vol dir de manera força irregular. Amb tot, vaig poder seguir gran part de la intervenció d’en Jordi Cuixart; i he de confessar que em va sorprendre molt agradablement el seu to, les coses que va explicar i sobretot, la manera com ho va fer. La imatge que transmetia era la d’un home sincer, convençut de la virtut de la seva actuació, impulsada per uns sentiments d’afecte, d’amor, per la seva terra i la seva gent.

Aquest no és el país que volem per als nostres fills i els nostre néts

 

 

 

 

Sense que això en cap moment pogués significar odi, violència, ni tan sols menys preu en vers allò que podríem dir-ne, la seva oposició. Possiblement, altres espectadors opinaran de diferent manera; aquesta que us exposo és la imatge, les sensacions que la seva intervenció em va transmetre. La intervenció d’altres participants en el procés m’ha deixat, o m’ha trasmès, unes sensacions més “descafeïnades”, o al menys, continuo dient, és la meva opinió. Per exemple, en José Antonio Nieto, Secretari d’Estat que va ser del Ministeri de l’Interior (viceministre, per entendre’ns) en el govern de Rajoy. Aquest senyor quan li varen preguntar si en els fets de l’1 d’octubre, atesa la violència extrema que presentaven els “comitès independentistes”, si algun dels gairebé 14.000 policies que en aquesta jornada ens varen obsequiar amb la seva presència, si tenia noticia que algun d’ells havia agafat la baixa com a resultat de l’agressivitat dels “comitès”. Resposta: “Ninguna baja”. Següent pregunta: Sap si algun agent va resultar ferit. Resposta: “Ningún herido”. Següent pregunta: Sap quants ciutadans varen necessitar atenció mèdica, en diferents graus, com a conseqüència de la intervenció policial. Resposta: “No me consta”.
Dimarts, al matí, va intervenir qui fou Delegat del Govern a Catalunya, Enric Millo. El que són les coses, en Millo reconeix 93 agents de la policia ferits (de diferent intensitat) els quals va poder visitar en les seves casernes provisionals (entenc que vol dir barcos). Això si, no té cap notícia dels 1.066 ferits que es varen atendre en els diferents ambulatoris i hospitals del nostre país, i com és natural, en no saber-ho, no els va poder visitar. Es va esforçar fins al límit per posar de manifest l’agressivitat amb què els “comitès” rebien els agents de l’autoritat, a pedrades, amb la trampa del Fairy, i també amb artefactes incendiaris. I és per aquests paranys que els “comitès” tenien preparats, és per això que de les 2.315 meses electorals existents, els agents de les policies estatals tan sols en varen poder tancar 113 (tot i que el coronel Perez de los Cobos, coordinador de l’operatiu policial, se n’atribueix prop de 200).

 

Referent a aquests dos darrers actors d’aquest drama, Enric Millo i Perez de los Cobos; sentir-los explicar “el grado de violencia con que eran recibidos los agentes de la autoridad” ... Sentir-los afirmar que “no hubo en ningún caso carga policial alguna” ... Quan tothom hem vist el que hem vist, sentir aquests “senyors” donant aquestes explicacions, és quan hom arriba a la conclusió que aquest no és el país que volem per als nostres fills i els nostres néts. Ells es mereixen uns dirigents més capacitats, més honestos, i sobretot, més sincers i honrats. Si més no, aquesta és la meva opinió.