Dia de la Dona treballadora

Sens cap tipus de dubte, aquest és l’article que més m’ha costat escriure. Demà és 8 de Març, dia de la dona treballadora i dia de vaga general feminista. És evident que tocava parlar-ne però creia, i crec, que com a home no em pertoca a mi aquesta tasca. Per aquest motiu vaig demanar a una bona amiga si volia escriure alguna cosa i ella em va respondre que anava molt liada, amb molta feina i que no ho podia assumir. No fa gaire temps hauria insistit perquè ho fes, dient que era una gran oportunitat, que ella podia aportar (i és així) moltes coses, que era vital que ho fes... Per sort, el feminisme que m’han ensenyat ella i altres amigues i companyes de lluita, m’ha fet veure que feminisme és cuidar-nos, és respectar-nos, és deixar de pensar en la productivitat de les coses i dels moments, i posar-nos a nosaltres mateixes i les cures que ens fem com a persones que ens estimem al centre, respectant-nos els espais i les situacions vitals sense retrets ni enfadaments.

Una de les millors aportacions que podem fer com a homes és formar-nos en feminisme

 

 

 

 


Així que n’escriuré alguna cosa, intentant utilitzar les paraules correctes i sense cap ànim de dir a cap dona que ha de fer o deixar fer, o abanderar una lluita en la que jo i tots els homes hi hem de participar des d’una segona línia. Com tots els articles que escric, res surt de la meva imaginació o dels meus pensaments individuals, sinó que és fruit dels aprenentatges compartits amb moltes altres persones i dels coneixements col·lectius. El feminisme que m’han ensenyat a mi, és també deixar «el jo» i els egos personals de banda, trencar els individualismes per pensar en el col·lectiu, en el comú. L’eco-feminista Yayo Herrero ho explica a la perfecció. Així doncs, intentaré traslladar aquells coneixements que he tingut la sort d’aprendre de dones empoderades que tinc a prop, de les que he llegit, de les que he escoltat en xerrades o jornades de formació. Crec que una de les millors aportacions que podem fer com a homes és, precisament, formar-nos en feminisme. És imprescindible també aquest agraïment a totes elles per la paciència i la pedagogia que ens feu, com si no tinguéssiu prou feina en lluitar perquè deixem de violar-vos i assassinar-vos.


Com deia, he tingut la sort de compartir i conviure amb dones formades i empoderades, que m’han ensenyat, i no els hi he agraït mai suficientment, que el patriarcat és un sistema de dominació per raó de gènere en el que tots els homes hi participem de forma activa. El primer pas que hem de fer els homes, si realment volem dir-nos feministes, és assumir-ho. Acceptem d’una punyetera vegada que som masclistes i deixem de fer-nos els ofesos quan ens ho diuen. D’una forma o altra, conscients o inconscients, reproduïm rols de poder cap a les dones, ja sigui en la forma com ens hi relacionem, acceptant els nostres privilegis (socials, laborals...), ja sigui en comentaris, actituds, accions, i un llarg etc. Jo mateix he reproduït, i segurament encara ho faig, actituds masclistes de les que m’avergonyeixo i no em sento gens orgullós. Així doncs, com a homes amb una certa sensibilitat cap a la lluita de les nostres mares, àvies, amigues, companyes, parelles, filles... ens pertoca revisar-nos en profunditat a nosaltres mateixos, identificar críticament com ens comportem cap a les dones, identificar sense vergonya tot allò que hem fet i fem malament, i si realment volem ser partícips de la lluita feminista, posar punt i final a totes aquestes actituds, rols i accions de poder que tenim cap a elles. La millor de les aportacions que podem fer com a homes no és anar a cap assemblea, o anar a una manifestació, ni sortir a les fotos, ni participar d’actes feministes... La millor aportació que podem fer és canviar-nos a nosaltres mateixos i construir noves masculinitats.


El feminisme anticapitalista i de classe, el que jo he après i encara aprenc de les companyes de lluita i militància, m’ha ensenyat que el patriarcat imposa un imaginari col·lectiu on s’assigna un rol social a cada gènere: els homes sortim a l’esfera pública, a treballar, a fer feines productives. Per contra, el gènere femení es sotmet al gènere masculí i es relega en un segon terme, a casa, a fer feines reproductives (cuidar i educar els infants, l’alimentació, la roba, cuidar malalts...). Les lluites feministes i obreres al llarg de la història han portat a la dona a assumir també feines productives i accedir al treball, i tot i els avenços, a dia d’avui les dones cobren de mitjana un 30% menys que els homes per a la mateixa feina i tenen molts menys drets laborals. Les lluites feministes i obreres també han aconseguit que aquestes feines de cures i reproductives per a la vida de les persones, en part fossin assumides de forma col·lectiva, comuna i social. Les feines que el patriarcat assignava de forma invisible dins les llars a les dones (la sanitat, l’educació, atenció persones dependents, etc) han set assumides per uns ens públics i han permès a les dones deixar de fer-les elles mateixes i disposar de temps lliure per destinar-lo al treball i també al oci. Dit d’una altra manera, quan es donen polítiques de retallades i privatitzacions dels serveis públics com sanitat, educació o dependència, són les dones en la seva intimitat les que assumeixen aquestes feines reproductives, privant-les així de temps, força i energia per desenvolupar la seva vida plena. De tot això n’extrec, que com a homes, cal que assumim del tot aquestes feines de cures, reproductives i de la llar. Cal que lluitem i no acceptem els privilegis laborals que tenim com a homes. Cal també que lluitem per uns serveis públics i comunitaris que garanteixin que la cura de les persones s’assumeix per part de la societat i no siguin elles qui carreguin amb aquesta tasca.

 

Per acabar, si com a homes volem aportar alguna cosa a la lluita feminista, deixem de qüestionar tot el què surt d’aquest moviment, deixem de dir què han de fer o deixar de fer, deixem de criticar, callem que ja massa prou hem parlat, respectem els seus espais, secundem totes les seves demandes, assumim un rol secundari i en segon pla. Treballem-nos a nosaltres mateixos que prou feina tenim. Si entenem el lema de l’Ejercito Zapatista de Liberacion Nacional (EZLN) potser podrem aportar alguna cosa: «Cuando una mujer avanza, ningun hombre retrocede».