Vies

Va haver-hi un any en el qual la comarca va fer un pas enrere. Exactament, el 1980, quan va ser clausurada la línia fèrria de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses. Atenent a la idea de progrés, aquell traçat havia d’haver arribat a Camprodon en lloc d’haver desaparegut. Els que hem tingut l’oportunitat de visitar països més ben acabats que el nostre, ens hem adonat que es pot arribar amb tren als llocs més remots. Va ser així i avui ja no cal lamentar-se. L’oposició ciutadana va ser ferma i duradora, però no va servir de res. Cert és, també, que la degradació a la qual havia arribat aquell servei el feia gairebé inútil. L’estat és un artista a l’hora de fer desaparèixer el que sigui: deixant-ho podrir ja n’hi ha prou.

L’estat és un artista a l’hora de fer desaparèixer el que sigui: deixant-ho podrir ja n’hi ha prou.

 

 

 

 

 

Aquella línia de ferrocarril va ser substituïda, amb el pas del temps, pel que hem conegut com a “ruta del ferro”, “ruta del carbó”, “via verda” i no sé què més. Jo mateix en sóc un assidu consumidor, o sigui que només en puc fer lloances. Fins i tot, en moments d’eufòria, he acabat dient que va molta més gent d’una població a l’altra a peu o amb bicicleta, que la que abans hi viatjava amb tren. És un engany, ja que la persistència del mateix no tindria perquè haver impedit l’existència d’un camí verd i així gaudiríem de les dues coses, però ja sabem que l’abundància no ens és pròpia. El mateix diria de la desaparició de tots el trens de via estreta de les nostres comarques. Els tinguéssim ara! Només fent un traçat que permetés circumval·lar els pobles, disposaríem d’un mètode de transport útil, barat, sostenible i modern, malgrat la seva antiguitat.

No es té prou cura de la convivència entre vianants i ciclistes

 

 

 

 

Tot i la meva bona disposició envers aquest passeig bonic i civilitzat que és la ruta verda, hi tinc tres objeccions a fer:

 

Crec que no es té prou cura de la convivència entre vianants i ciclistes. Hi ha hagut accidents i n’hi haurà més. Els carrils-bici urbans només són utilitzables per a bicicletes, però aquests passejos més silvestres, són compartits. En la prolongació que es fa des de Sant Joan direcció a Sant Pau de Segúries, veig que ja només es parla de Via Ciclista. Ho trobo una reducció exagerada. No és fàcil fer compatible els dos usos. Se m’acudeixen, però, dues propostes per facilitar-ho: un respecte estricte per part dels ciclistes de la velocitat de trànsit i la obligació d’anar proveïts d’un timbre o clàxon que adverteixi de la seva proximitat.

 

Parlant de la prolongació abans esmentada, jo la trobo massa agressiva. El paratge de Can Llaudet va ser objecte de polèmica ja fa anys quan la rectificació i ampliació de la carretera volia malmetre la sauleda d’aquella plana. Tan absurda era, per a mi, aquella proposta com la persistència sinuosa i perillosa de la ruta actual. No s’ha trobat o no s’ha volgut portar a terme un nou traçat i, en canvi, sí que se n’ha fet un de prou sorprenent per al pas de bicicletes. No hi ha una opció més respectuosa? Ho deixo com a pregunta per a actuacions futures. 

 

Un comentari també per a la canonada verda que fa uns mesos es va instal·lar al voral. La intenció era bona, no cal dir, però el disseny i la realització han resultat poc adequats. A banda que és lletja (amb això ens hi podríem acostumar), ha durat quatre dies. Arrancada en alguns trams, no sé si per accident o amb mala fe, trencada, desplaçada. El cas és que actualment és fins i tot perillosa, a banda de no complir amb la seva finalitat.

 

I, malgrat tot, continuo pensant que la comarca s’ha d’enriquir encara molt més amb vies d’aquestes característiques, boniques, saludables i atractives.