No caiguem al parany de rebaixar el discurs

Després de la polèmica de la Junta Electoral amb els llaços grocs als espais públics, segons el meu parer teníem dues opcions. La primera i, per a mi, la més encertada, burlar-nos d’una prohibició ridícula, antidemocràtica i plena de defectes de forma. Com? N’hem vist molts exemples: és tan senzill com escriure “Aquí hi ha un llaç groc”, “Llibertat pèsols prolífics” o “Llibertat peixos pacífics”. Així aconseguim mantenir la visibilització de la nostra lluita i de la nostra demanda, i alhora ridiculitzar el paper galdós de Ciutadans i la Junta Electoral. Mirem de tu a tu l’adversari i el desafiem: fins on seràs capaç d’arribar?

No caiguem tots al parany, no rebaixem les nostres aspiracions: omplim els balcons de llaços i d’estelades!

 

 

 

 

 

Però per què ha optat la Generalitat? Doncs com ens passa molts cops, per caure en el parany de rebaixar el discurs. Si fins ara la pancarta de la Generalitat demanava la llibertat dels presos polítics, ara ja només demana llibertat d’expressió. Fins aquí hem de reduir les nostres aspiracions?

 

I molt sovint tots caiem en el mateix error. Ens passa exactament el mateix quan amb el judici polític demanem l’absolució. Penso que ens estem equivocant. Demanar l’absolució del judici significa que acceptem que aquest judici hi ha de ser o hi pot ser, que jutjar un referèndum és lícit, però que el judici just ha d’arribar a la conclusió de l’absolució. No podem caure en aquest parany. No reduïm el discurs. Hem de demanar l’anul·lació del judici! No podem permetre que es jutgi un referèndum!

 

Però, atenció!, tampoc culpem el nostre Govern sense abans mirar-nos a nosaltres. Què ha passat als nostres balcons? Allà on hi havia estelades, ara hi ha llaços grocs o, pitjor, domassos que “només” demanen democràcia o llibertat d’expressió amb una boca tapada. No caiguem tots al parany, no rebaixem les nostres aspiracions: omplim els balcons de llaços i d’estelades!