“Cautivo y desarmado el ejército rojo...”

Confesso que, des de ja bastant de temps, em costa escoltar les “notícies” de política. La política ha estat (i encara és) un dels àmbits de la vida que des de ben jove m’ha apassionat. Viure (sota) el franquisme no va ser fàcil; per exemple, el primer text en català no el vaig poder llegir fins que ja tenia uns quinze anys. Quan vaig anar a fer les pràctiques d’oficial d’artilleria, a La Corunya, abans de traspassar la porta de la caserna, un grup d’oficials em varen parar i varen preguntar-me. “De dónde eres?”. “De Barcelona” els vaig respondre. I tot seguit un d’ells afegeix: “Así eres catalán”. “Naturalmente”, vaig respondre. I ells varen sentenciar “ROJO, SEPARATISTA”. Era el dia 1 de maig de 1966. Com podeu suposar, tot això va ser dit en un to amable i col·loquial, com dirien ells, sense ànim d’ofendre. Com a mínim ho deien però...

L’idioma espanyol com a tal no existeix. L’idioma castellà és el que ha adoptat l’estat espanyol com a idioma oficial seu

 

 

 

 

 

Darrerament, des de fa ja uns anys, aquest tipus de parlar s’està tornant a imposar. Cada vegada més, des de l’altiplà (ells en diuen la meseta), aquest tipus d’expressions sovintegen més. Ara ja no ho diuen com una brometa. Ho diuen sense embuts. El català ha de ser tan sols una llengua d’ús familiar. TV3 ha de ser clausurada. Els Mossos d’Esquadra, han de ser els nois dels encàrrecs de la Policia Nacional, o la Guàrdia Civil, segons el cas. L’ensenyament a les escoles ha de seguir el disseny establert des d’allà i l’idioma vehicular (el que es parla a classe) ha de ser “el español”. Una curiositat. L’idioma espanyol com a tal no existeix. L’idioma castellà és el que ha adoptat l’estat espanyol com a idioma oficial seu. És a dir, l’idioma d’una part del territori estatal s’empra com a llegua oficial de tot l’estat. Si fos així, és correcte. Però si es pretén que la llegua castellana (dita idioma espanyol), substitueixi les altres parles d’àmbit menor, això és imperialisme, o dictadura. Digueu-ho com vulgueu, però és això.

 

En aquesta campanya electoral, que sembla eterna, perquè no s’acaba mai, els candidats de l’altiplà (mesetarios, diria jo) no els sentireu fer cap proposta de tipus econòmic, o social, o cultural, o sanitari, o del camp de la investigació, o ... Cap que pugui ser creïble. Cap. Els que ja tenim uns quants anys recordem aquelles èpoques en què sortia el ministre de torn i deia: “No pujarem la benzina”. Què passava? Cues a les benzineres perquè en 48 hores ja te l’havien apujat. Doncs ara amb les promeses electorals passa quelcom semblant. Intenten tenir un discurs realista, creïble, com ara que baixaran els impostos, crearan cents de milers de llocs de treball, i coses per l’estil. Tot això a mi em sona igual que allò de “No pujarem la benzina”. Em recorda aquella cançó dels anys 70, “Parole, parole”, de la Mina (Mina Anna Mazzinisi) Paraules, paraules... i res més.

 

Ep!! Però quan parlen de Catalunya i els separatistes, ells no en diuen independentistes. No. És poc elegant. Feu atenció perquè, a poc que puguin, compliran tot el que diuen i una mica més i tot. Això vol dir barra lliure de 155. Tornem-hi, per ells és més correcte dir-ne separatistes (encara com no hi afegeixen allò de rojos) com varen dir-me a mi. Atenció! Quan encara no sabien qui era, com em deia, i molt menys encara, com pensava. Estimes Catalunya, la seva llengua (la nostra llengua), estimes la seva cultura (la nostra cultura), doncs ja n’hi ha prou.

 

Els que ja tenim uns anys recordem aquell “parte” (en aquell temps, això que ara són les notícies, aleshores era el parte). “En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales han alcanzo sus últimos objetivos militares. La guerra NO HA TERMINADO TODAVÍA”. L’afegitó final no és històric; és meu.

 

Malgrat tot, procurem gaudir de la Fira de les 40 Hores, que us serà més profitós que no pas atendre les proclames polítiques que ens venen “des d’allà”. Feliç Fira a tots.