La maledicció catalana

Ens trobem immersos en un cicle electoral que condicionarà no pas poc (no ve d’aquí) el futur del nostre país. Tenim ja com a immediates les eleccions generals, molt properes les municipals i europees i, cap a la tardor, veig gairebé com a segures les catalanes. 

L’estat espanyol està acumulant problemes gravíssims de fons contra els quals els caldria mostrar molt de coratge i gens de dilació

 

 

 

 

 

 

Certament, en aquests temps tant convulsos que vivim, no veig pas la manera que puguem gaudir d’una treva. I com que el primer és el primer, faig unes consideracions simples de com veig l’envit immediat en aquesta cursa destarotada  que sembla obsedida per fer anar de corcoll tot el país.

 

Ho escrivia dies enrere i m’hi refermo: l’estat espanyol està acumulant problemes gravíssims de fons contra els quals els caldria mostrar molt de coratge i gens de dilació. Fer política. Entenc com a imperativa una reforma a fons de l’administració de l’estat, fer front al malbaratament, plantar cara al dèficit imparable de la Seguretat Social (no porta a res de bo anar-se endeutant més i més), fer quelcom per recuperar el prestigi a l’exterior molt malmès per la situació catalana, per les accions d’uns representats de l’estat a l’exterior que s’han especialitzat en fotre’s trets al propi peu. I no cal dir que és un càncer que rosega les entranyes de l’estat no fer res per aturar el despoblament accelerat de l’Espanya interior. Tot això, estant com estem abocats a un context de desacceleració econòmica que no presagia res de bo.

 

Estic segur que de propostes serioses per resoldre aquests problemes, cap, ni una de debò, es posarà sobre la taula. Només es parla, i més que és malparlarà, de Catalunya, a veure qui la diu més grossa en contra el qui és la seva principal font d’ingressos. Està més que garantit que cap de les propostes principals d’almenys tres dels quatre partits nacionales ens oferiran poca cosa més que no sigui delir per fotre llenya al mono, per veure qui és més original en contra de la majoria dels catalans. Malgrat que sigui prou evident que si en Franco, vessant rius de sang, no va aconseguir anihilar-nos... es poden creure aquests carallots que ho resoldran tot fent ús exclusiu de la línia dura?

 

Espanya hauria de ser conscient que cap dels grans problemes de base que la tenallen pot trobar vies d’escapatòria sense rebaixar-se a elaborar una sortida democràtica a la situació catalana. Per reforçar la meva tesi no veig millor exemple que mirar des d’una talaia el que ha passat a partir de la destralada del 155. Des de les Espanyes se’ns matxuca amb la cantarella que el nostre president, en Quim Torra, és un personatge inestable que governa poc i que no sap gaire on va. Doncs mireu, és tan fluix, que en menys d’un any d’estar al davant, ja ha fet caure dos presidents de govern espanyol. Un, en Rajoy i la seva camarilla que feia anys i panys que feien mals usos del poder, de tots els poders. Hores d’ara resulta que de tots ells, políticament ja no en queda ni rastre. L’altre, en Sánchez, tampoc és que tingui un futur gaire falaguer davant, ja que si perd les eleccions davant el trifachito ja li podran cantar les absoltes. I si les guanya, l’endemà mateix tornarà a estar a mans dels díscols catalans que l’han fet caure, els quals és segur que tampoc estaran per gaires romanços.  Res, que estic convençut que Espanya continuarà ensopegant amb la maledicció catalana, la qual cosa comporta que a partir del dia 29 tornarem tots a estar distrets. Molt.