Votar o no votar

Aquest any, i ja no ve d’aquí, ens trobem davant d’unes altres eleccions. En menys d’un mes ens convoquen tres vegades a les urnes i qui sap si cap a finals d’any ens hi tornem a veure. Entre les eleccions que toquen cada quatre anys, eleccions imposades pel fatídic 155, eleccions obligades per manca d’acord en la investidura del president espanyol, sembla que hem de recuperar el temps perdut dels anys de la foscor del franquisme que en quaranta anys només es va votar en dos referèndums i, com tothom sap, estava tot més que amanit.

El ‘todo está atado y bien atado’ està ben viu

 

 

 

Malgrat que la democràcia espanyola està a les beceroles de les democràcies europees, no ens pot passar per alt que els electors catalans i també espanyols estan més que decebuts no de la democràcia, però si de la classe política actual. Promeses incomplertes, discursos populistes, debats i declaracions molt pujats de to, i sobretot, que els líders polítics només busquin càrrecs, sous, poltrones i poder, molt de poder. Això ens fa pensar que el desencís del votant es tradueix en la tan temuda abstenció, però l’abstenció no deixa de ser un reflex de l’opinió del votant.

 

Ara ens trobem un munt d’opinions de si cal anar a votar o no a les eleccions generals del 28-A i que de ben segur totes tenen raons i arguments de pes per fer una cosa o altra. Hi ha la gent que no vol votar les eleccions generals perquè considera que Espanya no és el nostre Estat i que allà no s’hi pot fer res, que mai serem majoria suficient per portar a terme els programes polítics que Catalunya li convé, que per anar a fer de carossa al govern que surti de les majories parlamentàries per un plat de llenties podrides i que segur que no compliran, és millor quedar-se a casa o sortir amb la família de cap de setmana.

 

Altra banda seria anar fer una oposició ferma i un bloqueig constant al govern que surti, però per això la unitat entre partits independentistes és clau per portar a terme tal efecte, i tots sabem que això no serà així. El partidisme sempre passa pel davant dels interessos de país. I si amb això no n’hi ha prou, els partits que es diuen independentistes porten en el seu discurs la fal·làcia del diàleg, del referèndum pactat, que tots sabem que això és perdre el temps i enganyar al ciutadà, i aleshores ja podem plegar.

 

Però com que hi ha d’haver de tot a la vinya del senyor, també hi ha els que volen votar. Que davant de les urnes els independentistes ens hem de fer notar, que hem de demostrar a tot el món que no defallim, però que el més important és barrar el pas al feixisme de VOX, PP, Cs amb el vistiplau del PSOE.

 

Però malgrat que en Pedro Sánchez continuï a La Moncloa i augmenti la majoria i els suports parlamentaris que té ara, hi ha aspectes que per molts anys que passin, per moltes eleccions que hi hagi no canviaran mai. “El todo está atadado y bien atado” està ben viu. I si no, donem un cop d’ull en quines mans estan els pilars institucionals que mantenen en peu l’Estat espanyol. L’exercit i les forces policials, els mitjans econòmics de l’IBEX-35, els mitjans de comunicació públics i privats i com veiem darrerament, la judicatura. Tot està en mans dels hereus del feixisme i del franquisme. Amb aquest escenari ja podem anar votant les vegades que faci falta. O no.