A voltes entre el carrer i la institució

A les portes d’unes noves eleccions municipals, i com sempre escrivint a partir d’aprenentatges i opinions col·lectives, m’agradaria compartir algunes idees i reflexions.

Les lluites del carrer són lluites específiques contra les conseqüències concretes que provoca el sistema capitalista patriarcal

 

 

 

 

 

 

Per a moltes, la millor acció política que tenim no és votar a cap mena de partit, sinó participar activament dels espais veïnals autoorganitzats, empoderar-nos en aquests i ser subjecte polític actiu amb les companyes de lluita. Formar part de la democràcia real: la participativa. Els moviments socials són els espais de contrapoder, de cooperació i de cohesió veïnal allunyats dels vicis de les quatre parets de les institucions. Són fórmules de decisió horitzontal i col·lectiva i són també, actors i agents de canvi i transformació. Així doncs, el millor vot possible en unes eleccions és sortir a les places, carrers i espais populars i participar d’aquella lluita que cadascuna de nosaltres se senti més còmode. A la comarca en tenim moltes: des d’espais de contrapoder com el Casal Popular la Metxa o l’Ateneu Llibertari Bagauda; espais de lluita ecologista i defensa del territori com la Plataforma Aturem el Polígon de les Llosses; La Xarxa d’Economia Social i Solidària que planteja una economia pensada per a les necessitats de les persones; espais de cohesió social i convivència com la Xarxa Veïnal Som Ripoll; espais d’acció directa contra el racisme i l’odi com la Plataforma Antifeixista del Ripollès, espais de lluita feminista com la Plataforma 8 Març... A fora de la comarca en podem trobar molts més com les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca i Sindicats de Llogaters per un accés a l’habitatge per a totes les persones, o col·lectius com CAP Raval Nord digne!, on usuàries, veïnes i treballadores batallen, mitjançant l’okupació, per tenir un centre d’atenció primària al barri. Participar dels espais existents i que en neixin de nous. Allò de lluitar, crear, poder popular.

 

Quan dono voltes sobre la lluita de carrer, sempre em ressonen al cap unes paraules que li llegia a la Isabel Vallet en el pròleg d’un llibre. Ella deia, i ho comparteixo del tot, que les lluites del carrer són lluites específiques contra les conseqüències concretes que provoca el sistema capitalista patriarcal: retallada serveis bàsics com sanitat i educació, exclusió habitacional, feixisme i racisme, opressió patriarcal, creixement infinit i destrucció del territori, economia acumulativa... Aquestes lluites concretes contra les conseqüències del model no ens poden fer oblidar qui i què les provoca. No podem acontentar-nos a millorar o revertir els aspectes concrets que provoca el sistema, cal acabar amb la causa, cal acabar amb el capitalisme i el patriarcat.

 

I per fer-ho, la institució és una eina útil? Avui dia les institucions i els seus governs de tota mena són la maquinària perfecta per aplicar les lògiques i les polítiques que el neoliberalisme dictamina. Sabent això i amb totes les contradiccions que genera, no podem renunciar a estar als ajuntaments per ser dics de contenció i posar frens d’emergència a les retallades de drets, per aixecar catifes, per confrontar decisions, per posar-se a disposició, si així ho volen, dels moviments populars i per visibilitzar que una altra política institucional és necessària i possible. Cal ser conscients que els canvis profunds que necessitem no s’aconsegueixen des de les institucions, sinó des d’una hegemonia popular que es construeix al carrer, que aposti per la ruptura amb tot allò establert. Des de les institucions només aspirem a reformes i propostes de mínims, necessàries això sí en el context actual. Amb paraules de Gramsci, cal saber conciliar una acció política que doni solucions als problemes del pa i la mantega amb la revolució.

L’eix esquerra - dreta avui ja no significa res

 

 

 

Si posem el focus en la lluita institucional, des del meu punt de vista, només les Candidatures d’Unitat Popular o candidatures veïnals alternatives poden ser eines de transformació real, entre d’altres perquè són també en si mateixes, espais de democràcia participativa. Els únics espais que poden fer polítiques per a les classes populars perquè l’eix esquerra-dreta avui ja no significa res. Ho dic tristament però sota governs anomenats d’esquerres i progressistes s’han aplicat les mateixes polítiques neoliberals que sota governs de dretes. Exemples un munt, des de la reforma de la constitució per anteposar pagament del deute, privatitzacions de serveis bàsics en matèria de salut o educació, reformes i precarització laboral, oposició a una banca pública o a una fiscalitat progressiva perquè qui més té més pagui, oposició a reduir els sous dels diputats, repressió policial, desnonaments, i un llarg etcètera.

 

Si ho portem al marc teòric i agafant de referència a l’economista J.M.Busqueta, la política no es defineix per l’etiqueta que et poses, sinó pel model econòmic-social que apliques. Mentre la dreta aplica el neoliberalisme sense complexos, les esquerres progressistes sempre han defensat la socialdemocràcia en base les teories de Keynes que creia que al capitalisme se’l podia controlar. Amb el temps s’ha demostrat que no i que la destrucció de drets, la crisi i l’exclusió social existeixen igual amb ambdós models. El capital mana i governa.

 

Així doncs, com definia el sociòleg Boaventura de Sousa: «ser d’esquerres significa lluitar contra les injustícies del món: el capitalisme, el colonialisme i l’heteropatriarcat». Amb un peu a les institucions i deu al carrer, cal construir hegemonies d’esquerres. Ens hi va el futur, ens hi va una vida digna per a totes les persones.