Units però no tant

S’està vestint un moviment transversal independentista i republicà liderat pel president Puigdemont. Això ha tornat a aixecar les veus dins de l’independentisme per plantejar un front comú per crear un partit únic per presentar-se a les diferents eleccions que vindran properament. És una cantarella recurrent per a moltes persones, que de bona fe, pensen que fer una sola llista independentista fa guanyar més vots dels que sumen actualment els 3 partits independentistes per separat. Molts posen l’exemple de territoris com Escòcia i el Quebec, que tenen un sol partit que representa el món independentista en el seu territori. També diuen que així acabaran les lluites i baralles internes entre els diferents partits i que aquesta gran coalició quedarà a tanta diferència del segon partit que no ens haurem de sentir a dir que un partit unionista ha guanyat les eleccions a Catalunya.

Si les entitats sobiranistes i tots els ciutadans seguim pressionant-los perquè treballin junts, això està guanyat

 

 

 

 


Em sap greu dir que aquests arguments no tenen molt fonament. És possible que en alguns municipis aquest dinàmica pugui ser bona, però en general, aquest opció farà perdre vots al món independentista. La prova està en les dues últimes eleccions al Parlament de Catalunya. L’any 2015, la coalició Junts pel Sí va obtenir 1.628.000 vots, davant dels 1.884.000 vots de les últimes eleccions del 21 de desembre, sumant els vots de Junts per Catalunya i ERC. Aquests resultats demostren que els arguments de la unitat en un sol partit cauen pel seu propi pes.


Penso que aquest moviment que es plateja, actualment liderat pel president Puigdemont, s’hauria d’haver produït fa 3 o 4 anys, quan va extingir-se la coalició de CiU. Segurament aleshores no hi va haver temps per fer-ho, però ara sembla que és el moment. Espero que aquest moviment pugui ser molt potent i eixamplar més l’espai independentista per la banda del centre dreta.


Fa uns anys, ERC va plantejar-se que havia de fer un moviment republicà socialdemòcrata que pogués englobar gran part de món progressista d’aquest país, sense renunciar als postulats independentistes. Aquest esforç ha donat fruits evidents, fent augmentar el republicanisme i l’independentisme a zones del país que, fa uns anys, ens pensàvem que no s’hi entraria mai. Avui podem dir que el creixement de vots més important de l’independentisme l’esquerres ha vingut de poblacions metropolitanes de l’àrea de Barcelona i Tarragona. Encara hi ha camí per explorar, però ERC enfoca el seu esforç a seguir obrint camí en aquest espai per guanyar múscul, i preparar-se per l’embat que s’haurà de tenir amb l’estat en els pròxims mesos.


Segurament aquest esforç que s’ha proposat ERC li està generant molts problemes de comprensió i de ben segur li farà perdre votants independentistes a altres zones del país, que optaran per partits amb discursos centrats només en el procés sobiranista. Crec que ERC pagarà aquesta estratègia de manera molt evident, ja que renunciarà a ser el primer partit independentista i, per tant, a liderar el camí cap a la llibertat del nostre poble, a favor del nou moviment polític que comença a caminar aquesta setmana. Tot i així, és el paper que li ha tocat jugar en aquests moments, perquè no ens podem permetre perdre ni un sol votant independentista dels que, per primera vegada, ha votat República Catalana.


Si aconseguim que el nou moviment independentista creixi per la banda del centra dreta, i ERC manté el creixement en zones on l’independentisme ha començat a caminar i la CUP manté el vot jove i més bel·ligerant en el procés, l’independentisme seguirà guanyant força per encarar els pròxims mesos decisius del país.


Només hem d’esperar que els seus egos no els facin perdre el nord, i que trobin la manera de treballar junts per implementar el més ràpid possible la República Catalana. De moment es va fent camí, tot i que a molts ens agradaria que ja hi fóssim.


Si les entitats sobiranistes, ANC i Òmnium, i tots els ciutadans seguim pressionant-los perquè treballin junts, això està guanyat, però deixem de cercar arguments sense sentit, perquè dir que un sol partit independentista ens faria més forts, no és senyal de res. La prova és que el Quebec i Escòcia tenen un sol partit independentista i han fet referèndums d’autodeterminació i no són independents.


Necessitem que l’independentisme de centre dreta, treballi per aglutinar un moviment fort que faci guanyar múscul al moviment. Aquesta és l’ultima frontera política que li queda per explorar l’independentisme, abans de l’embat que tindrem amb l’estat en els pròxims mesos.


Ara mateix, tal i com està el país, el més important per mi és que fem efectiva la República quan més aviat millor. Mica en mica l’estratègia judicial va fent camí, i quan més dies passa, més dèbil està l’Estat Espanyol i nosaltres anem recuperant l’alè. Tot va més lent del que jo i vosaltres voldríeu, però penso que els polítics saben a hores d’ara que el poble no es rendirà i que els hi passarem per sobre, si ells no fan la feina que es van comprometre a fer.


El que han de fer els partits polítics és tenir una estratègia comuna. Que cada partit treballi de la millor manera possible per guanyar més representació en el seu espai polític i que l’ANC i Òmnium articulin les demandes de la societat catalana i exigeixin als partits que facin efectiva la república el més aviat possible.