Els peixos vívids del record (Boumalne de Dadés, 2004)

Sovint els fets necessiten la prova definitiva del pas del temps per poder calibrar-ne, a través de la distància, la importància o la idoneïtat. El temps dilueix o vertebra, esborra o consolida, rescata o negligeix. Tot això ve a propòsit d’una activitat acadèmica que es va endegar fa una quinzena d’anys quan l’IES Abat Oliba va concebre un projecte d’intercanvi amb l’IES de Boumalne de Dadès, vila marroquina al sud de l’Atlas. No es tractava d’un simple viatge recíproc ans els alumnes dels dos centres van haver de cursar, durant dos anys, uns crèdits variables a fi i efecte d’apropar-se a la realitat que els esperava a l’altra banda de la Mediterrània. Van estudiar tradicions, geografia, història, religió, art, gastronomia per treure el màxim profit de l’experiència compartida. El resultat, fruit d’una tasca laboriosa i complexa, va discórrer sense cap entrebanc i amb uns resultats altament satisfactoris.

El temps dilueix o vertebra, esborra o consolida, rescata o negligeix

 

 

 

 


La trobada dels dos grups de joves fou memorable. Els dos col·lectius van viure 21 dies plegats, gaudint d’un munt de vivències de tota mena: visita als arxius comarcals per estudiar la vida a Ripoll a l’inici de segle, visita al monestir i audició d’un concert d’orgue, sessió de cal·ligrafia medieval a l’Scriptorium, taula rodona amb tots els actors del projecte amb presència de l’únic diputat d’origen marroquí que hi havia aleshores al Parlament, celebració solemne de l’emblemàtica Festa del xai al centre, aproximació al mite del Comte Arnau, esquiada a Núria, visita a la colònia tèxtil Estebanell, excursió al volcà Cruscat a la zona volcànica de la Garrotxa, visita a la Sagrada Família i al Camp Nou... Després vindrien 48 hores dures, però inoblidables: viatge nocturn en bus fins a Granada, visita a l’Alhambra, ferry d’Algecires a Tànger i tren nocturn fins a Marrakech.


El programa marroquí no tenia pèrdua: visita a la Menara i a la Medrassa de Marrakech, passejada nocturna per la mítica Plaça Jemaa el Fna, visita a la Kasba Amerhidil i al conjunt arquitectònic d’Aït Ben Haddou (patrimoni de la humanitat), visita al centre d’Anbad per estudiar la vegetació i la desforestació, sessió de cal·ligrafia berber, visita a les imponents gorgues del Dadès i del Todra, recepció a la mina de plata d’Imiter, acollida a una zaouia (lloc de pregària i meditació), visualització de la sortida del sol sobre les dunes acollidores de Merzouga, visita al tenebrós Tzar Maadid i constatació impactant de la pobresa, estada a l’escola d’hosteleria d’Erfoud... Sense oblidar el més important: l’estreta convivència amb els membres de la família del company o companya d’intercanvi. Mai no podré oblidar l’allau d’imatges entranyables que el projecte va generar i alhora deploro que el projecte no tingués continuïtat, ja que potser podria haver-nos estalviat (deixeu-me somiar amb utopies) una rècula d’imatges molt dramàtiques de la nostra història recent.
Voldria acabar aquest recordatori amb un text que vaig escriure a la tornada del nostre viatge recíproc.


“Viatjar. Amb els ulls esbatanats, la oïda amatent, les narius receptives, la boca golafre i les mans deleroses: xarxa sensorial per atrapar els peixos vívids del record. Rememoro ara i aquí el cant agut de les dones berbers, el crit estrident de la seva llengua erèctil; l’olor del pa acabat de fer al laberint del Ksar Maadid, dèdal de carrers que no saben fer-se més foscos quan arriba la nit; el glop ensucrat, lleuger i relaxant del te verd amb menta en racons encoixinats; la sorra suau de les dunes, escolant-se entre les broques dels dits que voldrien retenir-la eternament. Evoco ara i aquí el vermell llampant del folklore amazigh, el verd ubèrrim dels conreus vora l’aigua, el blau impol·lut sobre la placidesa de la Menara i tots els colors de la vida als souks. Celebro ara i aquí també els ocres del paisatge: la silueta terrosa de l’alcassaba d’Aït ben Haddou i les mil kasbas de la vall, els estimballs rogencs del Todhra i el Dadès, l’argila marronosa dels tajins artesans. Retinc però, sobretot, els blancs i negres de la petita pastora berber, el seu somriure blanc i l’esquinç negre de la seva mirada mentre talaiava un escamot de cabres negres i anyells blancs pels pendissos encinglats. Me l’imagino de nit, a la seva tenda nòmada, comptant els estels platejats abans d’adormir-se, llum i ombres repartint-se el batec del seu cor. Jo també ara i aquí guaito el cel, però cerco debades el brodat argentí, la teranyina nívia, lletosa, dins el trau cec de la nit”.


Un projecte apassionant, històric, memorable. El defineix perfectament un haiku escrit per una alumna ripollesa: Un enllaç d’amor / entre dues cultures: / record per sempre.
Viatjar substantivitza. Recordar adjectivitza.