Tot mirant la “tele”

El passat diumenge, a la nit, com la gran majoria de la nostra gent, estava amb la meva esposa tot mirant la “tele” (TV3), i anàvem veient com el mapa de l’estat espanyol s’anava tenyint de color vermell. Bé, no tot el mapa es tenyia de vermell. Hi havia dos raconets que es resistien tossudament a enrogir. Un era allò que en diríem Euskal Herria, amb les tres províncies de color verd on, com sempre, guanyava el Partit Nacionalista Basc (PNV) i Navarra amb un color blau-mecànic on guanyava la dreta companya del PP.

Malgrat la repressió, la idea de la llibertat persisteix

 

 

 

A l’altra extrem del mapa, el racó de dalt, s’entossudia a acolorir-se de GROC. Primer tan sols en tres circumscripcions, per acabar fent a tot arreu. Miràvem el mapa i em deia a mi mateix: “Que ho fa que aquests dos racons de l’estat són tan diferents de la resta?” Hem anat a votar més del 77 per cent dels catalans; entre ERC i JXCAT sumen 1.512.993 vots, permeteu-me dir, independentistes. Realment som gent tenaç. Malgrat la repressió, la idea de la llibertat persisteix. Però, mirant-ho bé, els números no lliguen. Veureu, el dia 1 d’octubre 2.044.038 de catalans varen votar a favor de la independència. És cert que van poder votar joves que ara no ho han pogut fer. És cert però, aquesta diferència de 531.045 vots no pot ser atribuïda tan sols el vot jove. NO. Un bon grapat d’aquests independentistes “no declarats” aquest diumenge va donar el seu suport a formacions com PSC o com Podem. Després de tants anys i de tants fets allà, a l’altiplà (la meseta, per entendre’ns) continuen sense entendre res. El senyor Pablo Casado ens va enviar una marquesa rossa i de bon veure com a cap de llista perquè aquí no s’hi apuntava ningú, i amb aquest esforç extraordinari han obtingut el magnífic resultat d’un sol diputat. Si ens volguessin entendre de veritat, tan sols cal estar atent a com se celebra la Diada de Sant Jordi aquí, a Catalunya. Es venen (i es compren) 7 milions de roses i un milió i mig de llibres (en un sol dia!!!). Això allà no passa. Aquest és simplement un exemple del perquè de tot plegat (com deia en Quim Monzó). Aquesta tossuderia que nosaltres manifestem ara, fa uns dos-cents anys es va manifestar a l’Amèrica hispana, fins a la desfeta de 1898. Ara, avui, aquestes comunitats independents, des de la meseta estant, el dia 12 d’octubre (EP!, recordeu, diada de Sant Guifré, Wifred, Jofre, o com vulgueu dir-ne), aquest dia la Madre Pátria, se sent orgullosa del d’haver parit més de vint nacions. Si els seus Libertadores (com diuen allà) haguessin vingut al regne d’Espanya haurien estat empresonats per sediciosos i traïdors a la Pàtria. Això no obstant, avui són respectats i honorats des del govern del nostre estat.

 

Ara ens cal que els nostres representants electes, siguin de l’opció que sigui, tinguin seny, prudència i encert. Ho desitjo pel bé de tots, començant per ells mateixos, però sobretot per aquesta vella i dissortada pàtria nostra (com deia Salvador Espriu). Per què de no ser així, sense proposar-nos-ho ens veurem obligats a fer allò que fa una mica més de 130 anys deia Jaume Collell (perdoneu les incorreccions ortogràfiques però és anterior a Pompeu Fabra):

 

Gemegar és propi de pobles

decadents o casi morts.

No captem lo dret de viure,

dret que no’s compra ni’s ven;

poble que mereix ser lliure,

si no li donen, s’ho pren.

 

Personalment, prefereixo parlar-ne que no pas prendre-ho però, ara, això, depèn d’ells.