Joc de Trons

Els fans de la sèrie d’HBO que no es preocupin que no faré espòilers. L’objectiu aquí és un altre. L’objectiu és rompre una llança a favor d’una producció que, tot i caracteritzar-se per la seva trama rocambolesca i complexa, en realitat és la que més s’està ajustant als temps que vivim.

 

Amor o Por? Aquesta és la pregunta que es fa la Daenerys en el darrer capítol. Una pregunta la resposta de la qual és el desencadenant de tot. Una pregunta plantejada entre dos dels principals protagonistes de la sèrie i sorgida en un clima de tensió emocional com els que ens tenen acostumats.

Quan la força es posa en dubte, la por és l’única arma que l’enforteix

 

 

 

 

El que pot semblar un simple recurs romàntic és, en realitat, una reflexió profunda entorn d’un dels temes sobre els quals més s’ha teoritzat en la filosofia política. Una pregunta que va sobre l’autoritats. Va sobre la manera de governar i de com arribar al govern. Va sobre què esperem de la classe política i com es garanteix una millor gestió pública.

 

Amor o Por? Si volem saber què guanya en el nostre entorn no cal preguntar-ho als nostres polítics, perquè la seva resposta la trobem en la campanya electoral. Quantes propostes electorals s’han prepactat entre els partits de l’oposició? Quants debats s’han fet amb la participació de l’alcalde/ssa? Quantes campanyes s’han pensat des de la cerca d’aliances més que des del desgast al contrincant? Quants programes han apostat per enfortir figures independents com síndics municipals?

 

Siguem del poble que siguem la resposta serà baixa o nul·la. Per molt d’acord que estiguin les forces polítiques en adoptar mesures conjuntes, mai es contempla la cessió de poder abans d’unes eleccions.

 

El motiu és lògic i racional. L’efectivitat en la gestió pública és més alta des d’una posició de força. Qualsevol gest que iguali el governant amb el ciutadà rebaixarà el seu autoritats. La força és condició necessària i suficient per imposar mesures, però també ens remet a ser mers evangelistes de la por.

 

Quan la força es posa en dubte, la por és l’única arma que l’enforteix. És l’arma més implacable per fer valer allò pel qual t’han votat els electors. Amb aquesta lògica acabem justificant els mitjans per un fi. Acabem convencent-nos que un petit engany és normal en una cursa pel poder. Acabem convertint-nos en allò que combatem.

 

La reflexió que us la plantejo no és sobre si la por és efectiva per governar o no. Això és un fet. La meva reflexió és sobre si l’autoritats és realment una necessitat de la ciutadania o no. Sobre si la lluita constant pel poder ens ha privat de veure la seva raó de ser. Sobre si val la pena tenir un alcalde o alcaldessa que pugui governar sense saber per a què governar. Sobre si l’estret marge de maniobra que té la política local realment deixa lloca a una pugna entre tants punts de vista. Sobre si aquests punts de vista responen més a una lògica de partit o de ciutat.

 

És necessari tenir un tron que els governi a tots? Si desapareix l’autoritats ens convertim en salvatges? Ser salvatges ens fa incapaços d’adoptar acords? En fi, com diu la mare dels dracs: “Dracarys”.