La toxicitat del nacionalisme

Hi ha diverses definicions de nacionalisme. L’Institut d’Estudis Catalans ho defineix com “Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació”. I a la Wikipedia trobem que “es plasmà com a ideologia política i moviment social ja durant el segle XVII, es consolida com un corpus teòric durant el segle XVIII i esdevingué el corrent polític hegemònic durant el segle XIX”. També trobem que per analitzar-lo és millor parlar de nacionalismes en plural perquè n’hi ha de molt tipus. Per mi, en el moment que es volen discutir transformacions polítiques i socials, el nacionalisme és una boira que no ens deixa veure clar i té efectes col·laterals força indesitjables. A causa d’això, les i els independentistes no nacionalistes solem tenir dificultats de ser entesos.

 

A l’estat espanyol i a molts estats europeus també, hi ha una lluita entre el nacionalisme oficial estatal i els nacionalismes perifèrics i/o subjugats. A 10 dies de les eleccions municipals, a la capital de la nostra comarca, els partits també reflecteixen aquesta situació.

El vent del nacionalisme bufa fort al Bressol de Catalunya. Els excessos són de mal pair i l’intoxicació ens porta fins al racisme i la xenofòbia

 

 

 

 

 

 

 

Només un dels partits que es presenta, el PSC, es defineix com a no nacionalista, però el seu referent estatal ens demostra cada dia què és i què fa el nacionalisme oficial d’estat. Els convergents de sempre -Ara junts per Ripoll, abans JxCAT, PDeCAT, CiU, CDC- han defensat sempre un nacionalisme que van transformar en independentisme quan els hi va semblar que perdrien el poder perquè el carrer estava revoltat arran de la crisi i de les retallades que ells mateixos estaven fent. ERC s’està beneficiant d’aquesta reconversió de la revolta social en revolta nacional i aspira a ser la nova força central de Catalunya. Fins i tot la CUP diu que la independència és i serà sempre revolucionaria. I pot ser veritat, o no, perquè sempre és molt temps i les anàlisis de la realitat és bo fer-los amb eines que no tinguin a veure amb les creences. No és una qüestió de religió sinó de ciències socials.

 

I després ens queden els partits que diuen ser més nacionalistes que ningú. De “Som Catalans”, es pot dir que quan rasques apareix que els seus dirigents han estat abans a Plataforma x Catalunya i aquest era un partit fundat per un exmembre de Fuerza Nueva. Front Nacional de Catalunya, en canvi, és un partit ressuscitat. Dissolt des del 1990, havia estat creat el 1940 per fer front a la dictadura franquista. De les seves escissions es van crear d’altres organitzacions, algunes de caràcter revolucionari com el PSAN.

 

Els dos partits són acusats de racistes i xenòfobs perquè les seves propostes divideixen els ciutadans per categories i veuen en la diversitat cultural un perill i no una riquesa. “Som Catalans” ha begut del feixisme, i diria que l’actual FNC neix d’un excés de nacionalisme.

 

El vent del nacionalisme bufa fort al Bressol de Catalunya. Els excessos són de mal pair i la intoxicació ens porta fins al racisme i la xenofòbia.

 

La solució sempre està a treballar en positiu. Molts no nacionalistes defensem la independència perquè, si no ens traiem de sobre el jou de l’actual estat, és impossible que la gent pugui exercir lliurement el seu dret a decidir. Defensar la independència, de moment, és imprescindible per aconseguir un nou país que no sigui calcat a l’actual i per permetre que la gent s’empoderi per decidir realment quin tipus de relacions econòmiques i socials vol un cop tingui una nova bandera.

 

Bones eleccions, Penseu, Escolliu. Voteu independència si ho veieu com jo, però no ho feu amb els ulls tancats o emboirats de fantasia.