Imatges amb rerefons i sense

Ricardo Piglia, el prestigiós escriptor i crític literari argentí, mort ara fa dos anys, en les seves encertades consideracions sobre el conte, dictamina que tot relat curt reeixit amaga un relat secret, explicat de manera el·líptica i fragmentaria, mentre que Ernest Hemingway, autor d’un grapat de contes memorables, emet la teoria dels icebergs: només en veiem una petita part, només la superfície que sura. El lector haurà de suplir, exercint la seva intuïció, la seva perspicàcia i la seva imaginació, tot allò que l’autor ha negligit conscientment i voluntària.

No puc entendre l’allau constant i ininterromput d’imatges que molta gent puja a les xarxes socials i que deixaran totalment indiferent al receptor

 

 

 

 

 

 


El mateix passa quan repasses, a l’hora de les nostàlgies, un àlbum familiar amb les fotografies que ressusciten instants memorables que has viscut. Al teu davant tens només temps deturat, actituds suspeses, mirades glaçades, pura negació del temps que flueix sense pausa. Però les imatges que contemples seran l’esquer que desvelarà dins la teva memòria els detalls, els matisos, les circumstàncies que van compondre aquella vivència. Recuperaràs l’escenari on es va produir, rememoraràs les presències que hi van participar, reviuràs l’atmosfera del moment, t’assaltaran un munt de minúcies que creies oblidades. Percebràs veus apagades, sons extingits, potser músiques, olors que et faran viatjar al passat i que et traslladaran a un món que ja no existeix i que una simple imatge te l’ha desclòs i recreat màgicament.


Per això, quan tens al davant una fotografia antiga, amb aquells tons grisosos o sèpia tan característics i entranyables, on els retratats adopten aquell posat solemne d’estudi de fotògraf amb motiu de comunions o casoris; quan contemples la fesomia d’un familiar que no pots identificar, que ningú del teu voltant et pot ajudar a identificar, un retrat sense nom ni data, és com si et trobessis davant un fantasma. Són imatges mudes, enigmàtiques, meres instantànies sense context. No et transmeten res que no sigui una sensació de tristesa davant uns ulls que et sotgen des del més enllà, en la seva infinita i definitiva soledat.


Com a conseqüència del que acabo d’escriure, no puc entendre l’allau constant i ininterromput d’imatges que molta gent puja a les xarxes socials i que deixaran totalment indiferent al receptor al no poder completar el que fa que una imatge sigui intel·ligible, et transmeti un missatge, t’expliqui una història. No sempre és veritat aquell vell axioma que considera que una imatge val més que mil paraules. Obeirà aquesta fal·lera col·lectiva a una necessitat imperiosa de comunicació o a un afany de protagonisme en una societat on regna incansablement l’element visual? Serà que creiem que, per existir, necessitem la mirada dels altres? O potser es tracta únicament de l’enèsima representació del mite de Narcís o d’un mer exercici d’exhibicionisme?


Abans, quan havies de dur forçosament els carrets de fotografies a cal fotògraf, havies de seleccionar amb molta cura els temes que volies retratar, ja que els carrets tenien un contingut limitat i el revelatge costava diners. Amb tots els recursos actuals, hom pot disparar sense parar, encadenar una autèntica ràfega de flaixos, per evitar trobar-se amb ulls tancats, contorns borrosos o retrats desenfocats. Però negligim el que és veritablement cabdal: aconseguir immortalitzar un instant gràcies a una imatge que susciti, un cop passats els anys, la teva atenció i encara et parli, que desvetlli la pràctica necessària de la remembrança, no en va som la suma de totes les vivències que hem gaudit o sofert. Elles ens componen i vertebren.