Ara toca unitat

Ja hem deixat enrere les diferents cites electorals que ens hem trobat en poc més d’un mes, la conclusió al respecte pot ser molt diversa, tot sempre depenent del color del vidre que es mira. Quan analitzem els discursos de diferents partits i dirigents polítics que fan abans i després de les eleccions, no és difícil valorar el seu llenguatge no verbal, que diu més i moltes vegades diferent del que diuen les seves paraules.

Ara sí que toca anar tots junts, unir les diferents sensibilitats i fer una estratègia conjunta

 

 

 

 

 

Després de les eleccions municipals i europees hi ha aspectes que s’han definit clarament, un és l’augment significatiu d’ERC en ajuntaments com Barcelona i Lleida on mai havien guanyat i que els hi permetran obtenir les respectives alcaldies, si això li sumem els possibles pactes postelectorals a Tarragona i Girona amb JxC, tindrem les quatre capitals catalanes amb alcaldies independentistes, això sobre el paper està molt bé i és molt important si l’objectiu final és assolir la República catalana, però tots sabem que darrerament el discurs d’ERC amb l’excusa d’ampliar la base es desvia d’aquest objectiu. Ara hem de restar a l’espera dels pactes postelectorals, veure si es decanten més de cara a partits d’esquerres o per partits més de caire sobiranista. Queda clar que ERC és el partit de referència del sobiranisme en detriment de JxC, però el tinc molts dubtes si realment han ampliat la base. Si analitzem els resultats municipals del “cinturó roig,” com L’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma de Gramanet i altres, és evident que no és així, aquests llocs, com ja és habitual, el PSC passa per sobre de qualsevol partit sobiranista.

 

Cal fer una menció especial als resultats de la CUP en l’àmbit global, si és ben cert que hi ha municipis on s’ha mantingut o reforçat com a Berga, hi ha hagut altres que han perdut tots els regidors com Barcelona, el que obliga als anticapitalistes a fer una profunda i seriosa reflexió de l’estratègia a seguir d’ara endavant. No pot ser que a hores d’ara encara no sàpiguen qui és l’enemic a batre, i l’enemic no és el nacionalisme català que titllen de feixista, quan el catalanisme va ser perseguit pel franquisme tant o més que els partits o moviments d’esquerres, l’enemic del nacionalisme català, de l’esquerra i en definitiva de la democràcia és el mateix, és el que vol destruir-nos i acabar amb tots nosaltres, no és altre que l’estat espanyol.

 

Tal com he dit que ERC és el partit que aclapara l’hegemonia del sobiranisme en l’àmbit de partit, el President Carles Puigdemont s’ha erigit com l’autèntic líder de l’independentisme i de la unitat d’aquest, Algú dels seus volien acabar amb ell, altres deien que era un cadàver polític que no aniria enlloc, l’estat repressor espanyol va fer mans i mànigues perquè no es presentés a les eleccions europees, tot plegat ha fet que el President Puigdemont surti reforçat en la seva lluita que és la nostra.

 

Però ara s’acosten dates claus i moments importants, no sabem com anirà la sentència del judici, però no s’ha de ser molt espavilat per tenir-ne una idea, tampoc sabem si com a conseqüència de la mateixa hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya, de fet, tot és una incògnita, però el que sabem és que ara sí que toca anar tots junts, unir les diferents sensibilitats i fer una estratègia conjunta, unir el lideratge fort de Carles Puigdemont amb l’hegemonia de partit d’ERC i amb qualsevol moviment independentista sigui del color que sigui. Si no ho fem així, el fracàs està més que garantit, i les conseqüències les pagarem i patirem tots.