Uralita per tot arreu

Fa uns quants mesos que els treballadors del metro de Barcelona fan vagues intermitents per denunciar l’exposició a l’amiant, al qual alguns d’ells estan sotmesos, per la manera com l’empresa ha tractat aquest problema així com pel mètode usat per resoldre’l. No entraré en el vessant tècnic o laboral del conflicte, però penso que posa sota els focus un fet que tard o d’hora caldrà afrontar amb seny i determinació.

A la península vivim enmig de tres milions de tones d’aquest fibrociment

 

 

 

 

Al nostre país, parlar de fibrociment amb amiant és parlar d’uralita. És un dels casos gloriosos en els quals una marca s’identifica amb l’objecte o els seus similars: kleenex, xiclet, coca-cola, bimbo o tupper en serien exemples. A casa nostra, parlar d’uralita és fer-ho d’un dels materials que hem tingut i tenim a les nostres cases des de la primera meitat del segle passat de manera més constant: teulats, canonades, dipòsits, revestiments, cotxes, camions, trens, vaixells, vestuari. N’hi ha per tot arreu. Si fem una mirada al nostre voltant la veiem per totes bandes. Es calcula que a la península vivim enmig de tres milions de tones d’aquest fibrociment, malgrat que la seva manipulació i utilització van ser prohibides l’any 2002.

 

Perquè ha estat tan difós? Sobretot perquè posseeix dues virtuts envejables, és barat i resisteix altes temperatures. Perquè és perillós? Perquè la inhalació de les petites fibres d’amiant les diposita als pulmons provocant una greu fibrosi seguida de dificultat respiratòria i, en alguns casos, de certes formes de càncer. La història oficial d’Uralita ha pretès que l’asbestosi no va ser coneguda fins als anys setanta. Mentida, tot això se sap des de fa dos mil anys, quan ja Plini el Vell descrivia aquesta malaltia en els esclaus que treballaven a les mines d’asbest, i els llibres de medicina del meu pare de fa un segle ja la tractaven detalladament. D’aquí ve el nom d’asbestosi. Entre nosaltres hi ha dues circumstàncies que, al meu entendre, han fet restar importància a aquest efecte tòxic. D’una banda, la seva massiva utilització a partir dels anys quaranta en una societat víctima d’una arquitectura i d’un urbanisme pobres, de l’altra, que la malaltia pot trigar una trentena d’anys en manifestar-se, associat al fet que la gran preocupació per les patologies laborals de l’època es vinculava principalment a la pneumoconiosi dels miners del carbó. Avui, el cicle ha canviat, comencen a proliferar les asbestosis i més que ho faran i han donat molt de baixa les antracosis del carbó. Algun dia podríem parlar de les malalties respiratòries que van proliferar a la nostra comarca per culpa de la pols de cotó dels batans i cardes de les fàbriques tèxtils, però com que aquestes han gairebé desaparegut, el tema ja no té actualitat. Tornant a l’amiant, aquest no és perillós mentre es manté inert, integrat en el ciment, però ho comença a ser quan aquest es manipula, es trenca o, simplement, es degrada. És aleshores quan es disgrega en forma d’una pols o fibres microscòpiques que respirem o quan s’adhereix a la roba i altres objectes.

L’amiant no és perillós mentre es manté inert, però ho comença a ser quan es manipula, es trenca, o es degrada

 

 

 

 

 

Actualment, l’amiant ha estat substituït per fibra de vidre en aquests materials de construcció. L’empresa Uralita va canviar de nom l’any 2015 i la seva màxima utilització del seu producte estrella es remunta als anys setanta del segle passat. L’empresa, nascuda a Cerdanyola fa més d’un segle, en mans dels March en temps del franquisme i avui amb seu social a Madrid, és vista per molts com un exemple mortal de capitalisme salvatge. Opinen els experts que en els propers vint anys és quan ens anirem trobant amb més i més malalts per culpa d’aquell boom de la uralita. Un detall macabre és que alguns dels principals productors d’amiant, el Canadà per posar un cas, tenen prohibida la seva manipulació però en són uns grans exportadors cap als països pobres que no tenen una regulació restrictiva com ells i nosaltres. És el cinisme del negoci sense fronteres.

 

Mirant al nostre voltant, comprovant la quantitat d’aquest material que ens envolta i la seva caducitat imminent, crec que caldria plantejar de manera raonable i progressiva la seva retirada, abans no ens trobem amb un problema de mal abordar per culpa de no haver-hi pensat a temps.