Vencedors i vençuts

Qui guanya unes eleccions? Qui rep més vots? Qui més avança? Qui és capaç de bastir majories? El magnífic segon capítol de la sèrie Borgen, “Contar hasta 90”, ho resumeix a la perfecció. En ell, Brigitte Nyborg, líder del Partit Moderat, arriba a la presidència de Dinamarca encapçalant una coalició tripartida, amb el suport extern de dos partits més, tot i haver estat “només” la tercera força en representació a les eleccions.

 

El nostre ordenament jurídic i electoral, a diferència del que passa a altres països, no premia amb una representativitat extra la llista més votada, més enllà dels beneficis que els pugui donar la llei d’Hondt en el cas de les circumscripcions petites, ja siguin províncies o municipis, en les que es trien pocs representants i en les quals els partits no majoritaris solen estar infrarepresentats.

 

 

Què vol dir això a la pràctica? Doncs tan simple com que pots ser la llista més votada i fins i tot la llista amb un nombre més alt de representants a les institucions i haver-les de veure venir des de la barrera. Ho hem vist recentment amb les eleccions Andaluses. De res li va servir a Susana Díaz els 47 parlamentaris a la Junta, 14 més que la segona opció, representada pel Partit Popular. Juanma Moreno va ser proclamat president amb l’ajuda de Ciutadans i VOX. En tenim un bon munt d’exemples en la nostra democràcia recent. Sense sortir d’Andalusia, Griñán li va fer el mateix però a la inversa a Javier Arenas l’any 2012. El Partit Popular es va quedar a només 5 escons de la majoria absoluta, però la suma d’escons de PSOE i IU van enviar l’exministre Arenas directe a l’oposició.

 

I això està molt bé, perquè el partit que aconsegueix bastir una majoria, ja sigui al poble o ciutat, al Consell Comarcal, a la Diputació o a la Comunitat Autònoma, ho fa amb la legitimitat que li aporta el fet d’haver sumat al seu projecte el màxim nombre de representants i, per tant, el major percentatge possible d’electors. Per a mi té molt més valor aquest fet que no pas les previsions electorals que atorguen representativitat extra al partit guanyador en forma d’escons d’elecció indirecta a fi que es conformin majories que garanteixin l’estabilitat governamental a costa d’eliminar la necessitat de pactes entre partits  i, per tant, deixant fora del joc polític als electors que aquests partits no majoritaris  representen.

 

En aquestes estem a molts municipis petits, mitjans i grans i en més d’una comunitat autònoma. Especialment emocionants per aquells a qui ens interessa això de la política, es prometen les negociacions a les ciutats de Barcelona i Madrid i a la Comunitat de Madrid. Abans de posar-se a fer trucades a tort i a dret, tant uns com altres haurien d’aprendre de Brigitte Nyborg i veure un parell de vegades “Contar hasta 90”. Si alguns ho saben gestionar bé, encara ens podem endur alguna sorpresa.