El Ripollès després de les eleccions

Per tots aquells que de sempre hem viscut amb intensitat la política, se’ns fa gairebé impossible, de tenir l’oportunitat, no comentar unes eleccions municipals acabades de celebrar, ni que sigui perquè coneixem personalment a molts dels polítics implicats, perquè hem estat sota la seva jurisdicció directa, a més que disposem de consciència que moltes de les decisions que prendran en els quatre anys immediats, per bé o per mal, ens afectaran de ple.

 

Una primera constatació general a nivell de comarca és quelcom que crec no havia passat abans: TOTS els alcaldes podran governar a pleret. És obvi que cap d’ells estarà obligat a negociar per aplicar el seu projecte local. Tranquil·litat per fer govern, alhora que impossibilitat de fer-se l’orni envers les conseqüències que es derivin de les decisions que impulsin.

Moltes de les decisions que prendran en els quatre anys immediats, per bé o per mal, ens afectaran de ple

 

 

 

 

 

 

Un no és prou pretensiós per a jutjar els processos que han derivat cap als resultats de tots i cada un dels dinou pobles que conformen la comarca. Si cada casa és un món, bo és tenir present que cada poble és un univers amb les seves complexitats.

 

Però com a vilatà de Ripoll, sí que em considero amb dret a exposar el meu balanç. He de dir que vaig tenir accés a les previsions internes que s’havien fet els dos primers partits de la comtal vila. Tanmateix, vistos els pronòstics, a mi em va sorprendre més la percepció que ambdós grups tenien de la realitat local, que no a ells els resultats després de l’escrutini.

 

Ras i curt, jo i molta altra gent, entenem que a Ripoll hem superat una legislatura sense suc ni bruc. Del govern de CiU, amb majoria absolutíssima, a hores d’ara no se m’acut gairebé res que es pugui destacar. Molt bé, sí, l’equilibri pressupostari, però se suposa que un ajuntament, a més de donar els serveis bàsics, ha d’impulsar la vila local, la de les entitats, projectar la vila al futur... La pèrdua de tres regidors, de la majoria, reflexa prou bé quina ha estat la percepció que molts ripollesos hem tingut d’aquests quatre anys d’anodina gestió.

 

Referent al primer partit a l’oposició, ERC, crec que ha fet de tot menys el mandat que les urnes li havien atorgat: fer oposició. Batalletes internes, desercions, absències continuades en el plenari, en les entitats, al carrer... Perdre una quarta part dels regidors és el “premi” que se li ha concedit a la ineficàcia, a l’absència de projecte, de lideratges. Fet i fet, de feina.

 

La CUP ha fet més del que podia amb un sol regidor. Tenint darrere un partit erràtic en l’àmbit nacional, han fet propostes, no han defugit enfrontaments amb el poder adormit. Les urnes els han donat un segon regidor i un ample camí de futur. Veurem si el saben continuar.

 

El Front Nacional. L’ultranacionalisme català. Em costa molt, no em ve gens de gust qualificar-los. Només diré que no m’agraden, que crec que poc de bo aportaran pel futur de Ripoll.

 

I per fi el PSC. Uns grans resultats? Matemàticament sí, han triplicat regidors, però... Tenen, sí, una bona cap de llista, molt pencaire, amb capacitats però en solitud. Tanmateix, si el compendi de tot l’unionisme de Ripoll, és a dir Vox, PP, Ciudadanos i PSC van treure 1250 vots a les europees en les municipals tot just han aplegat 838 vots... No, no crec que tampoc puguin tirar coets. Temps al temps.

 

Per acabar una preocupant, per reiterada, consideració a nivell de comarca. El Ripollès té, tenim, un gran problema de fons que ens va rosegant per dintre. La fredor de les dades afirma que, any rere any, perdem població i que aquesta cada volta és més envellida. És un mal cronificat que afecta a la totalitat de la comarca. Si reculem a l’any 2000, veiem que només cinc pobles han pujat de població i encara ho han fet de manera molt tangencial, ja que entre tots tot just arriben a sumar 125 habitants més. Per contra, catorze n’han perdut. A tall d’exemple, només entre Sant Joan i Ribes, ja n’hem perdut 778.

 

Veig doncs com a urgent que els alcaldes dels dinou municipis facin polítiques conjuntes de cara a parar aquesta inèrcia perversa. Ens cal atreure població i això només serà possible amb mesures concretes, agosarades, com fer campanyes informatives a nivell de país, facilitar habitatge a la gent jove, esforçar-nos molt a explicar la qualitat de vida de què gaudim, però que fins ara no hem sabut trametre. Cal que ens hi posem, tots, sense dilació ni excuses, ja que, de cap manera, voldria que d’aquí a quatre anys hagi de persistir en el lament, en el prec d’implicació dels nostres electes...