Bac de Roda a Nuremberg

Estem arribant a la recta final d’això que se’n diu “EL JUDICI DEL PROCÉS”, d’aquell procés que va tenir el seu punt màxim el dia 27 d’octubre de 2017. El va tenir “simultàniament” a Barcelona, al nostre Parlament, i a Madrid al Senat. Dia joiós i trist alhora però, el que està fet ja està i endemés, no es pot canviar. Què passarà ara? Què dirà (la sentència) del “Tribunal Supremo”? El cert és que, encara que la Direcció d’El Ripollès freqüentment em demana que aprofitant les seves pàgines expressi les meves opinions, el cert és que mai he parlat del Procés (ep, o gairebé mai). I no ho he fet perquè el final ja estava escrit des del dia 2 d’octubre de 2017.

 

Molts. Gairebé tots, els lectors d’aquest periòdic, el dia 1 d’octubre de 2017, vàrem anar a votar en aquell Referèndum que segons el senyor Rajoy tan sols era una “barbacoa”. I així, tots nosaltres vàrem ser testimonis de la “violència popular” que aquell dia es va desfermar. I que, en compliment del seu deure, les forces de seguretat de l’estat, varen reprimir just amb la força estrictament necessària. Tots nosaltres som testimonis d’allò què diu el Fiscal de l’Estat què: “Lo que sucedió en Cataluña fue un golpe de Estado en el que se empleó violencia”.

 

Tots vàrem poder veure la violència amb què la gent dels pobles actuava mentre anava a votar. Jo personalment, en un moment o altre ho he escrit en aquesta mateixa publicació que, l’ambient d’aquella diada em recordava molt i molt el de quan era jove, un diumenge sortint de missa. Salutacions, petits comentaris, somriures murris, de complicitat, i un sentiment de pau interior. També, és cert que hi havia un una mica d’inquietud per si... les forces de seguretat de l’estat es presentaven a complir amb el seu deure i a frenar la nostra violència. També. Però, sense més novetats va arribar la nit i amb ella la notícia que dels 5.313.564 catalans amb dret a vot, 2.286.217 havien desafiat les instruccions estatals i havien dipositat el seu vot com a manifestació i testimoni del seu esperit violent. És cert que 44.913, varen votar en blanc, és a dir, els hi era indiferent una cosa que altra. I 19.719 vots varen ser nuls; 177.547 varen participar tot dient alt i clar que volien continuar dintre del regne d’Espanya. I finalment, uns quants eixelebrats, varen dir que volien tenir una República pròpia; tot plegat tan sols eren 2.044.038. Perdoneu-me el sarcasme però, una cosa així va ser la lectura que, en públic, en varen fer els representants de l’estat.

 

I que esperàvem després de tot això? Doncs perdoneu-me altra vegada el meu atreviment: tan sols podia ser el Nuremberg espanyol. Allà, a Nuremberg, des del dia 20 de novembre de 1945 fins al dia 1 d’octubre de 1946, els vencedors varen jutjar 24 dirigents supervivents del III Reich. No es tractava d’un judici estrictament. Es tractava de donar exemple, d’escarmentar. Més enllà del sentit estricte de la justícia. Els volien vençuts i humiliats, per escarment de futures iniciatives. Com ara es pretén en el nostre Judici del Procés. Anys de presó els esperen a tots els encausats. Anys. Com dèiem abans, per escarment de futures iniciatives. Així doncs, encara que sigui tan sols en un sentit literari, tots ells podran dir quelcom semblant el que es diu en la corranda d’en Bac de Roda:

No em maten per ser traïdor,

ni tampoc per ser cap lladre,

sinó perquè he volgut dir

que visqués tota ma pàtria.

 

Ara ells, amb tot dret, podran dir:

No em tanquen per ser traïdor,

ni tampoc per ser cap lladre,

sinó perquè he volgut dir

que visqui lliure ma pàtria.