Ada Colau, 85 anys després

Molts ajuntaments han commemorat l’aniversari dels consistoris de l’abril de 1979. Recordar també els 85 anys de les darreres eleccions republicanes de 1934 hauria estat un bon exercici de memòria històrica. En aquests dos períodes, la confiança de les classes populars amb els partits polítics i amb les institucions per la defensa dels seus drets va ser un factor comú a ressaltar.

 

Un acte institucional de l’Ajuntament de Ripoll va mostrar la seva aposta amb la commemoració. Durant la recepció i en observar i recordar les regidores i regidors, un factor comú era la seva voluntat de servei als seus conciutadans. Diferenciant la visió es podia intuir que el convenciment, l’obligació o la responsabilitat havia motivat la presència d’alguns. Si el focus es dirigia a les absències es deixava entreveure el distanciament de molts antics regidors envers l’ideari d’uns partits polítics, que els anys vuitanta, varen merèixer la seva confiança i els varen seduir, on es feia més present era amb l’absència d’antics regidors del PSC.

Els partit polítics ofereixen un producte dins d’un embolcall que esdevé la seva ensenya

 

 

 

 

 

Fent una descripció gràfica, els partits polítics ofereixen un producte dins d’un embolcall que esdevé la seva ensenya. Durant aquests 40 anys, alguns han canviat el producte i l’ensenya, d’altres, entre ells el PSC, han mantingut l’ensenya canviant el producte. Els socialistes catalans han passat en 40 anys de tenir grup parlamentari propi a fer vot d’obediència al PSOE. El socialisme català, inicialment volia deixar petjada de modernitat i diversitat dins el socialisme espanyol i ha acabat engolit per un PSOE acomplexat, per dir-ho d’una manera suau, davant el nacionalisme espanyol que continua defensant, “la oligarquia de unas familías acampadas sobre el país” com va denunciar, en el seu temps, Manuel Azaña. El poder mediàtic/institucional d’aquesta oligarquia és impressionant i la defensa dels seus interessos constant. Entre altres coses, explica perquè la fiscalitat del país es carrega a les espatlles de les classes populars. El PSOE no és immune i durant els més de 20 anys governant i tenint els mitjans de comunicació públics, no ha volgut, sabut o pogut fer pedagogia, per tot el país, d’una cosa tan senzilla com què Espanya és multilingüe i què, a més del castellà, també es parla euskera, galego i el català. Amb aquest precedent, que el PSOE pugui aportar alguna solució al conflicte català pot merèixer alguna confiança?

 

La situació actual és preocupant. Arreu la por envaeix el discurs polític. El PSOE i la social democràcia s’han apuntat, amb més o menys entusiasme, al “campi qui pugui”, no fen cas dels advertiments vers un futur no desitjable si continuen creixent les desigualtats.

 

Ada Colau, al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, ha demostrat que es pot fer quelcom més que predicar resignació. Amb una hostilitat manifesta dels mitjans de comunicació i del “statu quo” ha implementat polítiques a favor dels més febles i està avançant en recuperar la confiança de les classes populars amb les institucions. El seu moviment és una aposta de futur interessant.