Temps convuls

Ja fa la tira d’anys que el poeta Miguel Hernández va escriure un vers incontestable: “Tristes armas si no son les palabras”. Clara invitació al diàleg, en un temps on s’imposava el silenci, la llei imperiosa i categòrica del vencedor. Però a hores d’ara, la paraula ha perdut valor i, tanmateix ens cal imperiosament el pont còmplice dels mots, ara més que mai, quan vivim immersos en la diversitat, que reclama entesa, que requereix establir vies de diàleg, trenar vincles i formalitzar pactes. Aquest és el mot que fulgura en l’actualitat, el vocable de moda, la panacea redescoberta: els pactes. Pactes per treure partit de la pluralitat, de la visió polièdrica, diuen. Però la paraula ja no és el que era. Arreu escoltem crits, retrets, improperis, desqualificacions que neguen constantment allò que parlant la gent s’entén. La veritat és que cadascú va a la seva bola, és ben cert allò de tants caps tants barrets i som sorprenentment hàbils en marejar la perdiu. Vivim en un enterc univers de monòlegs, no hem après a dialogar, a confrontar els nostres punts de vista, tothom vol imposar la seva veu, sigui com sigui. No va ser debades que el gran Goya ens eternitzés armats amb garrots.

Vivim en un enterc univers de monòlegs, no hem après a dialogar

 

 

 

 

Durant la darrera campanya electoral, els polítics destil·laven zitzània, es recriminaven actuacions passades, es rebutjaven sense contemplacions, i ara busquen consens. A hores d’ara, davant l’ample ventall de propostes i d’aliances, s’imposa l’hora dels pactes, únic camí efectiu, expliquen, per poder governar. Embolica que fa fort! Ara cal establir lligams, jugar amb els vots emesos, passar-se pel forro el criteri dels votants. Beneïda democràcia. Creieu que sigui realment possible arribar a acords, sobre els quals poder arribar a treballar, quan hi ha tantes veus discordants, profundament antagòniques? Creieu de veritat que sigui possible conciliar aquest guirigall de veus inequívocament contràries? Acabarà essent veritat allò que els extrems s’atrauen? Humilment, veient que poden establir-se maridatges contra natura (o potser són més semblants del que es pensa), jo optaria pel sistema francès d’eleccions. Deixar-ho tot obert a una segona volta. Dos únics partits confrontats per dirimir el futur amo i senyor del territori. Això sí, alhora haurien de funcionar prèviament i amb total garantia uns mecanismes de control rigorosos que evitessin o penalitzessin que moltes promeses electorals no es compleixin. Costa tant poc prometre i hi ha tantes excuses, justificacions, confabulacions externes que tens a l’abast per tapar la teva inoperància. Els partits sempre romanen impunes. No es duu a terme una avaluació de la seva gestió. Sempre trobaràs raons, arguments, circumstàncies lenitives. Som un país on és pràcticament impossible que hom reconegui els seus errors. Sempre trobarem a qui carregar-li el mort.

 

Els pactes, si arriben a materialitzar-se, només faran perpetuar un estira-i-arronsa, generarant un escenari on importarà més la diatriba entre els contrincants que la resolució de projectes. Obres els diaris i et trobes sempre decebut amb la contesa entre polítics, més que amb l’anàlisi dels problemes que afecten la comunitat.

 

L’única sortida que hi veig és una revolució. No temeu, no estic parlant d’armes, d’alçaments, de cops d’estat agosarats, ans d’una tasca somorta però preferent i ininterrompuda: una docència que vertebri ciutadans lúcids i eficients, que un dia puguin incorporar-se a la intrahistòria del petit país on els ha tocat la sort de viure. És una tasca àrdua i els resultats són a llarg termini i, ofegats de present, ens costa pensar en el futur. Ensenyar a les noves generacions a pensar, a matisar, a dialogar, a enriquir-se gràcies a la dialèctica amb el contrari, a rectificar. Poca cosa, vaja. Estic parlant d’unes generacions que no pretenguin eternitzar-se en l’eròtica del poder, ans que després d’un servei a la comunitat, degudament remunerat, això sí, a causa de la complexitat del seu estatus, retornin al seu treball anterior, a la seva condició de ciutadans anònims dins una societat que, temporalment, han ajudat a construir. A més, tot obeint a la idea voltairiana del progrés, importaria que el relleu que els substitueixi intentés millorar el camí transcorregut, mantenint els encerts conquerits i aprenent dels errors per no caure en els paranys que sempre t’assetjaran.

 

Perdona, amic lector, l’embranzida acalorada d’aquests darrers mots però, malgrat els anys que bleguen la meva esquena i que em repeteixen una vegada i una altra quins són els límits de la realitat, encara tinc la dèria de somiar amb utopies regeneradores, de concebre somnis impossibles.