Preses de pèl

L’any passat va ser notícia el fenomen de les immatriculacions que els bisbats espanyols van portar a terme, entre els anys 1998 i 2015, de nombroses propietats. Aquest tràmit no és altre que inscriure en el Registre com a seves moltes finques que fins aquell moment no eren de domini reconegut. El fet donà lloc, i donarà lloc, a múltiples reclamacions. Era conseqüència d’una llei d’Aznar que suposo que pretenia atorgar a l’església catòlica la titularitat d’unes finques que, en moltes ocasions, havien estat considerades, principalment, de particulars o de municipis. Sempre he pensat que es tractava d’un abús i d’una arbitrarietat només imaginable en un estat com l’espanyol, especialista en aquests comportaments.

 

A tomb d’aquesta experiència, la tardor passada vaig voler saber si l’església de Sant Pere de la vila tenia amo i, si així era, des de quan. Donava per suposat que sí, ja que se’ns havia informat en aquest sentit des de feia molt, però jo desconeixia les dates exactes que, per a sorpresa meva, vaig comprovar que eren, en condicions de ple domini i en la seva totalitat, des de la tardor del 1997. Realment, atesa la presa de pèl que han significat tantes de les immatriculacions que s’han fet en els darrers temps, aquesta constatació l’he trobat xocant. Resulta que al llarg de dècades hi va haver un contenciós obert, a vegades francament desagradable, que tenia lloc en i sobre un immoble que per no tenir no tenia ni amo. De vegades em sorprèn la candidesa amb la qual els ciutadans actuem.

 

Perquè ningú no va anar en aquells anys al Registre i va inscriure l’església de Sant Pere a nom del municipi i es va acabar així el conflicte? No sabria respondre. Les raons per les quals el poble el podia fer seu eren inacabables i els ripollesos que havien fet possible el Museu que s’hi ubicava i el seu manteniment, opinaven per aclaparadora majoria que era de la vila. A banda que la seva gestió sempre havia estat autònoma i independent de la parròquia.

De les immatriculacions Ripoll en pot explicar una experiència prèvia ben sonada

 

 

 

 

 

L’origen de l’Arxiu de Ripoll van ser els documents de la comunitat de domers i preveres de l’església parroquial de Sant Pere que havia quedat abandonat quan la desamortització i l’abolició de la comunitat. Aquest abandonament va fer escriure el Sr. Tomàs Raguer l’any 1896 al bisbe Morgades una queixa: «Durant llargs anys el campaner, a l’hivern s’escalfava cremant altars vells arraconats a les golfes, fent servir d’encenalls els papers de l’Arxiu...». Quan la parròquia de Ripoll passà al monestir, sobre l’església de Sant Pere se’n van fer molts plans, des de vendre-la per fer-ne una fàbrica tèxtil, a portar-hi el jutjat o enderrocar-la. Ara fa 100 anys que el Sr. Raguer va començar a traslladar l’arxiu a la sagristia, juntament amb objectes d’interès folklòric, i l’any 1928, el bisbe Joan Perelló va cedir les golfes per a arxiu-museu, en estat ruïnós. La major part de les obres van ser sufragades per subscripció popular, de l’ajuntament i les diputacions, sent l’aportació del bisbat insignificant. Durant la guerra civil, el temple va ser destinat a cuina i menjador de les Brigades Internacionals, a magatzem de material bèl·lic i a estatge d’un batalló disciplinari. Posteriorment, el bisbat va adjudicar la totalitat de l’edifici al Museu, fins que l’any 1947 es va ensorrar la teulada i el seu estat era calamitós. A partir d’aquell moment, rectors i alcaldes deixaren pràcticament d’intervenir-hi i gairebé tot el que es feu fou obra del senyor Eudald Graells amb l’ajut posterior dels senyors Gonçal Cutrina i Florenci Crivillé. No entro en més particularitats i personatges, ja que són de sobra coneguts per la majoria de conciutadans, i un treball de Pere Jordi Piella i del mateix Crivillé publicat als Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès en deixa constància detallada.

 

L’any 88, amb l’arribada del ja difunt mossèn Tuneu van començar els problemes, que gairebé és ociós recordar: intent d’apropiació per part de la parròquia dels estalvis del museu, tracte insolent amb el director i els membres del patronat, ingerències de tota mena, inhibició del bisbe, exigència de lliurament de les claus de l’arxiu per via administrativa amb amenaces de recórrer a la justícia, canvi de nom del mateix per passar a mans exclusives del bisbat, i un llarguíssim etcètera en el qual prefereixo no insistir per enèsima vegada. Finalment, amb la mediació de la Direcció General del Patrimoni de la Generalitat, es va arribar a la creació d’una junta de govern, constituïda l’octubre del 1993. Evidentment, no es van acabar allà les divergències, tot i la relació amistosa que hi havia entre els membres representants de l’ajuntament, el bisbat i del consell comarcal, però prefereixo també considerar-ho aigua passada.

 

No és per citar-me a mi mateix, però en un article de fa deu anys feia la següent reflexió «L’any 1981 vaig ser nomenat regidor de Cultura de l’Ajuntament de Ripoll... Una de les activitats inaugurals que vaig dur a terme va ser la visita al senyor Eudald Graells... Fa de mal concretar l’origen dels problemes. Una realitat pot viure durant dècades en la indefinició i semblar que tot està lligat, quan la veritat és que, simplement, ningú l’ha plantejada ni molt menys discutida... Qui és l’amo de l’Arxiu Museu de Ripoll? Fins aquell moment la pregunta hauria semblat retòrica, tot i no tenir una resposta fàcil, i potser per això mai ningú no l’havia formulada directament. D’altra banda era, en aparença, una mica igual: el museu funcionava amb una dinàmica pròpia sense que ningú mostrés oposició, la població el sentia seu i ningú burxava amb dubtes incòmodes. Tothom ho sabia, la ubicació era a les golfes de l’antiga església de Sant Pere. La propietat del temple es podia suposar que era del Bisbat, però tampoc d’això no n’hi havia una evidència fidedigna... El museu l’havien fundat uns seglars... El rector semblava que hi tenia un paper destacat, però, de fet, mai no l’havia exercit. Les col·leccions eren propietat de la institució, o cedides per particulars, o recuperades de la mateixa Església... És a dir, un embolic inextricable que, tal volta, tothom pensava que era millor no intentar embolicar encara més. Aquella pau de l’acceptació tàcita es va trencar el dia que un nou rector de Ripoll va voler respondre a la pregunta que jo formulava a l’inici...: l’Arxiu Museu és de la parròquia, i qui no hi estigui d’acord, que se’n vagi al carrer».

 

Pensar que mentre tantes institucions i persones s’esgargamellaven i esmerçaven hores de la seva existència en discussions, allò no tenia amo! I pensar que a l’únic que, a la fi, se li va acudir anar al Registre de la Propietat a posar-ho a nom seu va ser al rector de Ripoll, diu ben bé com eren uns i com eren els altres. Avui, els cabals públics han proveït, en gran part, el casal de Sant Pere d’una teulada nova, d’un ascensor, d’un Centre d’Interpretació del Monestir, han finançat reformes estructurals, han remodelat la nau, l’han dotat de calefacció i tot això revertirà en mans del bisbat segons conveni. Tot un negoci. Evidentment, del contenciós de les immatriculacions Ripoll en pot explicar una experiència prèvia ben sonada.