Desplastificació i desmititifació

Últimament em trobo aquesta paraula per tot arreu: “desplastificació”. Inicialment només era un tema de tertúlia de bar; ara ja ha arribat fins al punt de trobar-me empaperada tota l’oficina amb imatges d’animals morts per culpa de l’illa de plàstic del Pacífic. Molt desagradable tot plegat.


Els envasos de plàstic són, sens dubte, un problema mediambiental i social. És una lacra a combatre per terra mar i aire, però, si us plau, que qui la combati tingui almenys un mínim de coherència.

La mercadotècnia ens porta a una segmentació absurda de les causes

 

 

 


Porto temps fart de veure com la mercadotècnia ens porta a una segmentació absurda de les causes. Parlem de desigualtat de gènere, desigualtat social o desigualtat per l’orientació sexual quan en realitat hauríem de dir desigualtat a seques. Parlem de llibertat d’expressió, de vot o de religió quan és simplement llibertat. De la mateixa manera, em costa entendre com hi ha qui dóna lliçons de moral per anar a comprar fruita amb bossa de cotó reixa o carn amb tupper, però després es compra unes sabates cada mes per l’Amazon.


No és només la desplastificació, la gestió dels residus o la transformació energètica. El problema aquí és el consumisme irracional i desproporcionat. La clau és entendre que no es tracta de substituir un material o un recurs per un altre, sinó canviar l’estil de vida o almenys ser conseqüent amb el que es porta.


Deixeu-me posar un exemple que acostuma a encendre els sobretaules que faig amb els amics. Molts d’ells viuen avui en masies i són, com jo, fidels adeptes de les ensenyances del mític capità enciam. Els més ecologistes fins i tot han invertit en plaques solars i en sistemes d’energia geotèrmica a casa. Són els mateixos que critiquen la contaminació de la ciutat, les seves aglomeracions i les males polítiques de l’ajuntament en matèria ambiental, però també els que més dependència tenen del cotxe, els que necessiten fer compres més a l’engròs perquè el rebost et permeti despreocupar-se durant dies i els que més costosos surten als serveis municipals. Són els que paguen un gimnàs per anar-hi dos dies a la setmana, però tenen tots els gadgets addicionals. Són els que es compren una bici de cinc mil euros per fer 50 quilòmetres un dia al mes. Això sí, l’ampolla d’aigua per anar al gimnàs és el model de moda al Zalando i els 3 quilòmetres fins a la feina els fan amb un cotxe que els consumeix 4 cl de gasoil cada viatge. Resumint, són aquells que s’enorgulleixen de tenir una vida de camp, però no estan disposats a renunciar a les comoditats de la ciutat.


Aquests són exemples que individualment ens poden semblar insignificants, però que prenen envergadura a mesura que les zones més rurals s’estan repoblant amb segones residencies o amb experiències agroturístiques. Van creixent els costos ambientals i estructurals de mantenir masies uns pocs dies a l’any a canvi de poder gaudir del confort de la privacitat familiar.


En definitiva, me n’alegro que la desplastificació hagi entrat per la vessant individual i familiar, però és obvi que no és suficient. La desplastificació requereix responsabilitats i compromisos col·lectius. Compromisos que ja estan adoptant moltes empreses, però que també caldrà canvis en el model públic. Canvis que no només ens facin responsables del cost de la bossa de fècula de patata, sinó també de la taxa del transport o de residus i que, sobretot, ens facin reflexionar sobre el consum reiterat que fem de productes que no necessitem.