Vist per condemna

‘Visto para sentencia’, van ser les darreres paraules que el passat 12 de juny va pronunciar un jutge que romandrà desgraciadament a la memòria de tots els catalans demòcrates. No cal fer una valoració del judici, tothom que ha tingut l’oportunitat de seguir-lo, conjuntament amb un munt d’experts en dret penal, en pot treure les seves pròpies conclusions, que no poden ser altres que ha que estat un nyap de judici i farsa i que la judicatura espanyola no deixa de ser, entre altres, un dels instruments per salvar ‘la unidad sagrada indivisible de la patria y la sacrosanta Constitución española’.

Només ens falta saber quin dia es publicarà la sentència, o millor dit, la condemna

 

 

 


Però tot això ja és història, no cal ser molt espavilat per saber el que passarà en les properes setmanes. Només ens falta saber quin dia es publicarà la sentència, o millor dit, la condemna. Crec qui ha dos moments clau per fer pública la mateixa. El primer seria a finals de juliol, quan la gent només pensarà en realitzar el seu viatge llargament somiat o en gaudir d’uns dies de relax a les magnífiques platges de la Costa Brava i no pas en sortir als carrers a protestar, escalfats per un sol de justícia o per les porres indiscriminades de la BRIMO. L’altre seria després de l’11-S, per evitar una Diada encara més multitudinària del que ha estat els darrers anys.


Però el més important no és la data en què es publicarà la sentència. El més important és saber què farem al respecte i és aquí on s’obren un ventall d’interrogants.
Què farem la societat civil? Què faran les entitats (ANC, Òmnium o els CDR)? Serà el punt d’inflexció per restablir la tan desitjada unitat d’acció dels partits polítics independentistes? I per últim, què farà el Govern? Sortirà el President Torra en roda de premsa per dir que no accepten les sentències i que només la República ens farà lliures i bla, bla, bla? Tornarem a sortir a omplir els carrers de Barcelona amb el lliri a la mà cantant l’Estaca i recitant poemes d’en Miquel Martí Pol? I, desprès de tot això ens en tornem cap a casa, i aquí no ha passat res i a esperar la propera?


Molt emblemàtiques les paraules d’en Jordi Cuixart al T.S.: ‘Ho tornarem a fer’. Fer exactament què? Per aconseguir el què? Tornar a fer un referèndum amb urnes comprades d’estranquis i amagades al traster de casa fins el dia de les votacions? Tornar aguantar les porres dels ‘piolins’ perquè després ens diguin que tot és simbòlic i no s’implementaran els resultats? Si és aquesta la seva intenció, amb mi i amb molta altra gent, que no hi comptin, perquè a diferència de l’1-O, aquesta vegada no ens els creurem.