De res publicum

Cal reconèixer que som un estat (no un país) de contrastos. Passem del blanc al negre en un no res. Vàrem estar 40 anys que això de la democràcia era “pecat” i tan sols anàvem a votar per dir SI (si, volem que segueixis) o dir NO (no volem que marxis) i darrerament portem uns anys en què això d’anar a votar ho fem gairebé contínuament. La veritat és que votar amb certa assiduïtat, si ho fem bé, seria una bona manera de participació ciutadana en les tasques de governació de la seva pròpia societat. Per tant, res a dir en contra de la repetició de convocatòries electorals. Abans d’embrancar-nos en el tema cal distingir tres nivells electorals. Un totalment diferenciat dels altres és el Referèndum o consulta popular, que no és del que en vull parlar avui. L’altre seria el municipal, que correspon a un àmbit molt concret en què, allò que en podríem dir “la política” permet poc joc, ja que el municipi, per naturalesa és un organisme de gestió bàsicament dels serveis de la ciutadania d’aquella localitat. No poden fer lleis o normes d’aquest nivell; senzillament les apliquen. Per tant, el sistema electoral municipal, sobretot en les ciutats petites i en els pobles, crec que hauria de ser més aviat pensant en les persones que no pas en els partits polítics. De fet, els electors, quan anem a votar, normalment, ja escollim més aviat pensant en les persones de llistes que no pas en les pròpies llistes però, resulta evident que convindria millorar la llei electoral municipal donant més protagonisme a les persones i menys als partits, i també corregir-la per evitar les majories inestables que tan sols provoquen ineficàcia a l’administració. La llista més votada hauria de guanyar i d’aquí a quatre anys ja en tornarem a parlar. Al menys, a mi m’ho sembla que hauria d’anar així (més o menys).

Votar amb certa assiduïtat, si ho fem bé, seria una bona manera de participació ciutadana

 

 

 

 

Ara anirem pel tercer nivell que, en el meu entendre, és el més vergonyós i lamentable i no perquè sigui aquesta la meva opinió. Déu me’n guard! Res d’això. Tan sols cal observar dos àmbits amb un cert (poc, no gaire) deteniment. Mireu tan sols un exemple. Fa anys (ANYS!!) els bombers de Ripoll, com gairebé els de tot Catalunya, tenen (o han tingut) penjada una pancarta demanant la millora del seu material que està una “mica” caducat. Heu sentit les declaracions dels bombers que aquests dies estan treballant en el foc de les Terres de l’Ebre? Doncs, això, que amb el material de què disposen han de fer “miracles” per complir amb el seu deure. Com podeu comprendre, el seu equipament depèn del Govern de la Generalitat. Com ja sabeu, els diners que l’estat traspassa a la Generalitat, fa anys que venim dient que estan MOLT per sota de les necessitats reals del país però, allà, com si sentissin ploure. RES. Endemés, la Generalitat té els comptes intervinguts pel Govern de l’estat. Per acabar-ho de adobar, doncs, no sols tenim pocs diners si no que, endemés, segons què no ho deixen fer.

 

I ara l’espectacle final, allà a l’altiplà (ells en diuen “meseta”) en obsequien amb un mercadeig de... diríem vots però... a l’hora de veritat no són vots, són càrrecs i àrees de poder. La sensació que tenim els ciutadans espectadors dels debats polítics recorda quan una llopada famolenca es llença damunt d’una presa. Perdoneu l’atreviment de la crítica però, són persones que les hem escollit perquè treballin per tota la societat, més enllà de les idees polítiques. Les necessitats dels serveis hospitalaris; de les escoles  i universitats... LES MÀNEGUES DELS BOMBERS! En el seu dia els vàrem fer dipositaris de la nostra confiança perquè treballessin millorant tots aquests àmbits (i d’altres també). En cap cas vàrem fer-ho amb l’objectiu que disputessin àrees de poder, o que estiguessin al servei dels cercles del poder econòmic. Ni tampoc perquè en obsequiessin amb el conegut “tiempos pasados fueron mejores”. Des de el meu punt de vista si els diputats, parlamentaris... enlloc de ser elegits dintre d’una llista tancada fossin elegits individualment, com a ciutadà que es presenta davant dels seus con-veïns amb la voluntat de representar-los davant les institucions... si fos així, no assistiríem a aquests lamentables espectacles amb què ens estan obsequiant des allà on ells en diuen “villa y corte” (llegiu Madrid).

 

Totes aquestes idees poden semblar una mica (o MOLT) utòpiques però crec que portades a terme serien més positives i eficaces que les actuals. Aquella idea de la política que ensenyava Aristòtil, que va ser la llavor, el germen d’aquesta vella Europa; aquella idea sembla que s’hagi oblidat. En resum ell deia: “La política és la més noble de les arts, perquè cerca el bé comú”. Jo, personalment, opino com ell, i molt em temo que haurem de guardar aquestes idees amb naftalina fins que DE RES PÚBLICUM passem a REPÚBLICA. O així m’ho sembla.