En un racó del pati

«-...el meu desig és que agafis les teves coses i te’n vagis a córrer món i aprenguis força.

- però jo no tinc llibres, ni diners per a comprar-ne.

- Tant se val. Estudiaràs una sola assignatura: els pillets. Quan en trobis un, atura’t a estudiar-lo bé.

 Gianni Rodari.

 

Aquest és un fragment de ‘Les aventures d’en Cebeta’ que en Gianni Rodari va escriure l’any 1951. Tanquen en Ceballot, el pare d’en Cebeta, a la presó perquè es va queixar quan la gentada l’empenyia mentre passava pel seu davant l’autoritat. “Que potser no t’agrada que els meus súbdits s’abalancin per aplaudir-me?”, va dir-li el príncep Llimona. De tal manera que quan, per culpa de les empentes, en Ceballot va caure als peus d’en Llimona, el van arrestar.  Des de la garjola, el pare Ceballot vol que en Cebeta es dediqui a estudiar pillets. I ja podeu imaginar-vos qui són els pillets, bàsicament els poderosos que n’han fet de la corrupció els seu ‘modus vivendi’. En Cebeta però, decidit i amb el seu propòsit clar i ferm, se’n va sortint de tot. Sempre hi ha bona gent que li dona un cop de mà i els malfactors es van destapant. És una novel·la pensada per als infants de lectura obligada per als adults. Enmig d’aquest univers, on les verdures i fruites prenen vida, hi descobrim el què fer del dia a dia. Més enllà d’en Cebeta, hi ha moltes nenes i nens que miren, observen, pensen, es capfiquen, i es rebel·len davant de les injustícies.

 

Vet aquí la meva història: si no era l’últim dia de classe, seria el penúltim. Es respiraven vacances. Quan vaig fer la visita a l’escola, els nens i nenes més grans assajaven, en un espai del pati, a prop de la porta principal, el ball que preparaven per acomiadar el curs. El pati de l’escola és grandiós. Abans d’arribar a la porta per entrar a les dependències del centre l’has de travessar de punta a punta. La canícula no havia arribat, però feia calor. Els nens i nenes, escoltant la música a través d’un mòbil, repetien els moviments de la coreografia. Les mestres se’ls miraven orgulloses.

Hi ha moltes nenes i nens que miren, observen, pensen, es capfiquen, i es rebel·len davant de les injustícies

 

 

 

 

 

Les classes convencionals s’havien acabat. Hi havia un ordre dins d’un desordre acceptat: somriures, rialles, felicitat, anar i venir, nervis d’última hora. Fem la reunió al despatx de direcció i en acabat surto del centre voltada d’un ambient mig festiu. Era l’hora del pati i m’acomiado d’unes mestres que, acompanyades d’alumnes, seien sota l’ombra d’un arbre.

 

Abans de tombar el carrer, darrere les reixes del pati de l’escola, sento uns plors. M’hi acosto. Passen unes mares que saluden els seus fills. Nens i nenes les van a recebre. Tothom sembla content. Però hi ha uns plors que no amainen. Creixen. Les mestres juguen amb els seus alumnes a l’ombra de l’arbre. No se n’adonen de les nenes que ploren. Són en aquell racó de pati que hi ha abans de tombar el carrer. Què ha passat? Pregunto. Sembla ser que tot jugant o potser amb mala fe, una nena n’ha mig escanyat a una altra i li ha fet mal al coll. Hi ha hagut un malentès? Gelosia? Pors? Soledat? Joc innocent? La nena que es queixa de mal de coll per l’estrebada, veig que fa pocs dies que ha arribat a casa nostra, però es fa entendre. Es donen la mà, es perdonen i dic que val més avisar les mestres quan hi ha malentesos. Però no em volen explicar el per què d’aquells altres plors que encara duren. És a punt de tocar el timbre d’entrada a les classes. Tot eixugant-se les llàgrimes una nena m’explica, potser a contracor, que la seva amiga plora perquè ahir, davant d’una entrada no massa lluny de l’escola, potser eren les 6 de la tarda, van pegar un nen perquè no volia donar el seu petard a un altre i li van donar un cop tan fort al cap que va haver d’anar a l’hospital. I les nenes ploren perquè no saben si el nen està bé o no està bé. Saben que l’últim dia d’escola no ha anat a classe. Sona el timbre. S’eixuguen les llàgrimes. Ens tirem un petó a l’aire i marxen corrents.

 

Me les miro i penso que en Cebeta els hauria de donar un cop de mà. Se’n parlarà d’aquest afer a l’aula? Les nenes podran exposar la seva angoixa? En sabran res més del seu amic apallissat? Era més petit, no anava a la seva classe. No ho sé. A mi em va captivar la seva solidaritat i el seu plor rebel davant d’una acció que censuren.