La terra es crema

Fa quatre dies que han calcinat més de 5.000 hectàrees a la Ribera d’Ebre, el Segrià i les Garrigues. I en podrien haver estat 20.000. La Terra es crema sí, i més enllà dels laments pels paisatges cremats, les mostres de suport passatgeres a Bombers i Forestals i els reconeixements puntuals a la pagesia, què fem? 

 

Com en tot, els incendis cal situar-los en el marc polític, econòmic i social -sí, en els incendis també- en què es donen. I cal que fem aquest exercici perquè és imprescindible abordar no només les conseqüències (incendi) sinó les causes (model) que els propicien si volem realment que la terra deixi de cremar. 

 

Agafant les paraules del cap dels GRAF (Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals) exposava que el context actual propicia incendis de gran magnitud i les causes que senyalava són principalment dues: el despoblament de zones rurals i abandonament de la pagesia, i el canvi climàtic i escalfament global.

Estem generant un paisatge que és un autèntic polvorí

 

 

 

 

Començant pel primer, és una realitat que les zones rurals fa molts anys que estan sent abandonades, la població migra cap a les ciutats, i pobles i poblets perden any rere any habitants. L’abandonament de l’agricultura i la ramaderia propicia cada cop més espais boscosos i no de conreu, i la no gestió d’aquests boscos genera combustible de primera mà pel foc. La globalització explica el despoblament perquè genera context idoni per l’èxode del camp a la ciutat: ha substituït aquells petits ramaders i agricultors per grans explotacions intensives; la compra-venda local i comarcal dels productes per grans distribuïdores d’aliments a nivell mundial; alimentar-nos d’allò que produïm localment per consumir de tot durant tot l’any. Un context econòmic i social que genera paisatges degradats i abandonats que amb una guspira, lògica i tràgicament, cremen. Bombers i pagesos ens estan recordant aquests dies com és d’imprescindible que existeixin paisatges mosaics, que combinin boscos amb camps conreats i cultivats com a tallafocs naturals. Una món rural viu, ple de pastures i conreus i una gestió forestal real són eines de prevenció que avui dia són inexistents. I aquest context és polític, i cal ser-ne conscients. La promoció indiscriminada a indústries de gran capital que destrossa el territori, economia basada únicament en l’industria i els serveis, fomentar l’agricultura intensiva, via lliure al comerç globalitzat, el creixement infinit, la no promoció de la petita pagesia extensiva, les ajudes minses al sector, el no aprofitament de la biomassa per no perjudicar els grans ‘lobbys’ de l’energia... acaben provocant que la Terra es cremi. O comencem a fer polítiques en sentit totalment oposat al què s’està fent ara, o estem generant un paisatge que és un autèntic polvorí.

 

En segon terme el canvi climàtic i l’escalfament global, fets que avui dia ningú nega, provoquen aquest clima idoni perquè tot cremi. El canvi climàtic està generant un augment de les temperatures que són una realitat, i només cal sortir al carrer un dia d’estiu qualsevol per ser-ne conscients. Un ambient cada cop més càlid, sec i congestionat, els ingredients perfectes perquè d’una guspira en surti foc. I què o qui provoca aquest escalfament global? Som nosaltres amb les nostres accions quotidianes les responsables? És culpa de que no reciclem prou ni prou bé? Segurament una part minúscula del problema rau del nostre dia a dia, però cal que posem el focus on toca. En una formació que oferia el Grup de Treball de Territori de la CUP, des de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic, posaven elements d’anàlisis real: l’escalfament global degut a l’efecte hivernacle és propiciat pels augments de CO2 a l’atmosfera sortints de la crema de combustibles fòssils. El sistema capitalista basat en el creixement infinit necessita extreure sense parar combustibles fòssils que permetin el seu creixement. En una gràfica exposaven com hi ha una correlació directa entre l’augment del consum de combustibles fòssils i l’augment de la temperatura mitjana anual. En un segon gràfic, exposaven com l’augment de la concentració de la riquesa en l’1% més ric de la població, augmenta de manera directa la concentració de CO2 en l’atmosfera. Una tercera dada: 100 empreses multinacionals són responsables del 70% d’emissions de CO2. Per últim, un estudi de l’Institut de Ciència i Tecnologia de la UAB conclou que per fer front a l’emergència ecològica i reduir emissions, només és compatible amb un decreixement econòmic (ergo des de l’anticapitalisme).

 

Afegiria un tercer element: la degradació dels serveis públics, com el cos de Bombers. Que s’ha manifestat per visibilitzar la falta de personal, parcs tancats, material vell i condicions laborals pèssimes. 

 

Aquest és el context real, que es podria desenvolupar molt més però això ja depèn de cadascú si vol fer-ho o mirar cap a una altra banda. La realitat és canviable sempre que així ho vulgui una majoria, solucions existeixen però cal ser valentes. Escoltar la pagesia del territori i les seves demandes, consumir críticament allò de proximitat i exigir canvis polítics abans del desastre. És de mínims sinó volem deixar un desert a les pròximes generacions. Cal que partim però d’una premissa clara, com deia el lema del Clownia Festival d’aquest any: «el capitalisme mata el planeta».