Tornar als boscos o morir

No tinc clar que la frase sigui de Thoreau, encara que ens hi remet. L’escriptor, poeta i filòsof nord-americà (1817-1862) autor de ‘Walden o la vida als boscos’ i de ‘La desobediència civil’ va fer crítiques clarividents a la societat industrial i corrupta de la seva època i explicava, entre altres qüestions, que la justícia està per sobre de la llei.

 

La vaig llegir en un carreró de Sabadell, ciutat industrial que a principis dels anys 80, hi estava baixant la trempera de la transició política i la crisi econòmica s’ho menjava tot.

 

Ve a tomb, perquè la setmana passada, el foc a Catalunya ha estat un bon cop d’atenció. Un exemple de cap a on van les coses. Són els efectes del que fa 160 anys criticava el filòsof: canvi climàtic i  previsió d’augment d’incendis en els pròxims temps, barrejant el despoblament rural amb la carrera suïcida per aconseguir més cotes de creixement econòmic.

El futur del planeta es juga a casa de tothom i a Les Llosses es tracta que augmenti la gent que hi vivim

 

 

 

 

 

Mentre els nostres bombers lluitaven per extingir el desastre, al Festival Clownia de Sant Joan, s’organitzaven taules rodones a on grups ecologistes i anticapitalistes discutien l’estat de la qüestió. Els grups internacionals Extinction Rebellion i Friday for future, nascuts l’any passat, s’afegien als d’aquí i ens recordaven que els governs ens menteixen i que el punt de no retorn el tenim a molt pocs anys vista.

 

Els mitjans de comunicació, aquests dies, ens han donat dades que no són totes coincidents però ens orienten:

- El món continua perdent boscos primaris (verges) sobretot a l’Amèrica Llatina i a l’Àfrica subsahariana. A Europa, però, continuen expandint-se els boscos secundaris i de més baixa qualitat.

 

- L’Estat Espanyol és el segon país europeu amb el percentatge més alt de superfície forestal (boscos i matolls). El canvi energètic que es va donar a partir dels anys 50 i 60 quan a les viles i ciutats ens vam deixar d’escalfar amb llenya i l’abandonament del territori per part de la pagesia n’han estat els causants principals.

 

- A Catalunya, un 65% del territori és superfície forestal. Una part important d’aquesta massa forestal és de baixa qualitat i continua creient dia a dia. Els boscos catalans podrien subministrar tres dels sis milions de metres cúbics de fusta que actualment consumim però només n’aporten un, a causa de la seva baixa rendibilitat.

 

- La Generalitat té un pressupost anual d’entre 70 i 80 milions d’euros per mantenir els cossos i equipaments de bombers, però només fa una despesa d’entre 3 i 6 milions per prevenció forestal. Evidentment cal un cos de bombers preparat i s’hauria de fer una millor política d’ampliació de personal, però no serà viable aturar els focs del futur només així. A la mediterrània, els focs són intrínsecs i amb el canvi climàtic augmentaran molt. Cal invertir més i de diferents maneres en prevenció. 

 

A les Llosses, la massa arbrada és atapeïda i continuada i l’abandonament de les activitats agràries segueix fent via. Hi vivim menys de 2 persones per quilòmetre quadrat, i no és una extrapolació, el nostre és un municipi disseminat. La meitat de les cases habitades fa 60 anys, ara estan abandonades i aviat seran runes. De les habitables, el 40% ho són només els cap de setmana.

 

Ben bé un municipi disseminat i creixentment abandonat. A Catalunya, la muntanya mitjana ha estat històricament un lloc a on viure, no una selva. Dir que cal que no marxin els pagesos del territori vol dir canviar la direcció que s’ha obligat a prendre a una gran part de la població rural.

 

Podem ben dir que el futur del planeta es juga a casa de tothom i a Les Llosses es tracta que augmenti la gent que hi vivim. Des de fa molts anys s’ha compaginat la vida rural amb altres treballs. Abans s’anava a la fàbrica, ara hi ha el teletreball i treballs a temps parcial i feines en el sector terciari dintre i fora del municipi. Però aquests nous habitants han de trobar casa abans que s’enrunin totes o s’emplenin per fer turisme sense viure-hi.

 

Cal buscar maneres de poder fer possible restaurar les masies abandonades, netejar camps als seus voltants, arreglar camins, netejar sotaboscos, recuperar roures en comptes de tant pi roig, recuperar camps i terrenys de pastures, posar trampes amb feromones per la papallona del boix...

 

Moltes d’aquestes coses ja hi ha veïnes i veïns que ho fan, ramaderes i productors locals malden per sobreviure mentre a gran part de la ciutadania li sembla car menjar productes sans i de proximitat. Cal més suport públic, però també es tracta d’entre tots atrevir-nos a explicar que som un territori diferent, disseminat, que no tenim nucli urbà ni en volem, que el que ens cal és que les administracions entenguin que per gestionar un territori amplíssim com el nostre no ho podem fer sense gent. I que fer un polígon industrial a l’entrada de la nostra vall es anar en sentit contrari del que ara és necessari.

 

Doncs això, tornar als boscos... i viure.