Salvar el planeta Terra? Au, va!

Les calorades de rècord que hem patit aquest principi d’estiu, excessos que anem superant any rere any, són una més de les constatacions fefaents que la mà de l’home està destarotant l’estabilitat que ens és indispensable per viure a la Terra. A hores d’ara, només personatges de la misèria moral d’en Trump i dels seus sequaços interessats, gosen negar evidències cada volta més clamoroses. És fàcil afirmar que de prosseguir amb aquesta disbauxa, el planeta a la llarga se’ns farà inhabitable.

És fàcil afirmar que de prosseguir amb aquesta disbauxa, el planeta a la llarga se’ns farà inhabitable

 

 

 

 

En conseqüència... hem d’estar angoixats pel futur d’aquest indret preciós de l’univers? No, de cap de les maneres. Sabem més que bé que aquest planeta té milions d’anys d’existència. I que n’ha vist de tots colors. Que ha patit cataclismes geològics devastadors (visitar els cims del nostre Pirineu ens en mostra les magnituds) erupcions en cadena de volcans furiosos gasejant la vida que hi havia aleshores, que el planeta té a la pell estreps, en guarda memòria, de seqüeles d’impactes fets per meteorits de tota mida... La violència extrema d’aquests alts i baixos, fa que els científics puguin asseverar que ha testimoniat extincions massives, les quals en alguns casos han arribat a eliminar el 95 per cent de les espècies del moment. Però sempre, sempre, la vida ha acabat retornant en plenitud, exhibint la portentosa diversitat que ara coneixem, ha refet del tot els paisatges de somni que avui tenim la sort de poder administrar. Pot doncs l’espècie humana, autoanomenada Homo sapiens, ser tan presumptuosa per creure de debò que amb les seves accions suïcides podrà estroncar el curs dels cicles de la vida, humana o no? No, segur que el futur del planeta Terra per res està a la nostra mà.

o bé canviem el signe, o acabarem ofegant-nos en la cambra de gas que ens estem fent a mida

 

 

 

 

Estic convençut que si volem aturar aquesta deriva, cal canviar el missatge. En la mesura que, fem el que fem, és la més gran obvietat que la Terra seguirà superant entrebancs en el seu accidentat camí... no creieu que seria molt més honest dir que, ni que sigui per pur egoisme, el que ens urgeix és preservar l’habitabilitat del món que ens dona acollença? Perquè, desenganyem-nos, no crec pas que tinguem possibilitats físiques de fugir cap a un altre indret si acabem fent que aquest ens negui la vida. Cal ser ben conscients que, o bé canviem el signe, o acabarem ofegant-nos en la cambra de gas que ens estem fent a mida.

 

No, reitero que poc hem de patir pel fet que el desastre que estem generant condicioni el futur del planeta, ja que fins i tot la pitjor contaminació que l’home és capaç de produir -els residus nuclears- aquests triguen només uns quants milers d’anys a desaparèixer, una xifra ínfima si ens referim als milions de segles que fa que la Terra va girant impertorbable sobre el seu eix. Tot indica que, per moltes ximpleries que fem, d’aquí a un període indeterminat d’anys, l’únic que restarà del pas de l’home per la Terra quedarà reduït a registres fòssils que ves a saber si fixaran l’atenció de cap de les espècies que hi visqui aleshores. Tinguem doncs per segur que el cicle dels humans en aquest planeta, malgrat l’afany destructiu que hi estem esmerçant, està fent poc més que pessigolles a aquesta joia de món que hem heretat que, pel que sembla, no tenim cap mena d’interès a llegar-lo als nostres successors. Cal no amagar que nosaltres, l’espècie humana, els que estem fent el mal, en pagarem un preu anomenat simplement supervivència.