Els pactes de la vergonya i la vergonya dels pactes

Els pobres mortals com ara jo, que seguim i vivim la política a escala d’usuari, ens fem creus del que està passant en el dia a dia de la política local, comarcal, nacional i estatal. Per molt que ens ho expliquin, llegim articles d’opinió i seguim les tertúlies de la ràdio i la televisió, ens adonem que els que viuen o, millor dit, que els vividors de la política i els usurpadors de càrrecs i poltrones són precisament això, tal com els acabo de definir. Si seguim les xarxes socials, parlem amb els amics, amb els companys de feina o amb la veïna del pis de sota, ens adonem que cada vegada la gent està més farta i cansada de la política i no cal dir dels polítics.

Més bestial és que els partits als quals pertanyen tots aquests reprimits pels poders fàctics de l’estat espanyol, es barallin entre ells com el gat i el gos

 

 

 

 

 

 

Fa set anys que una bona part del Poble de Catalunya clama al cel poder tenir un Estat propi, assolir la independència per motius nacionals, econòmics, democràtics o pel que sigui, i què tenim ara? Gent tancada a la presó, exiliada, reprimida i investigada, i encara així el més calent és a l’aigüera. Més bestial és que els partits als quals pertanyen tots aquests reprimits pels poders fàctics de l’estat espanyol, es barallin entre ells com el gat i el gos. I ni això és el pitjor, el que ja sí que no em puc creure és com els partits suposadament independentistes pacten amb els responsables de la repressió i còmplices del 155, sigui en una diputació, ajuntament o consell comarcal. El que és el mateix, pacten amb l’enemic, i qui pacta amb l’enemic només té un nom: TRAÏDOR.

 

Si els amics i companys que estan engarjolats i els mateixos presos avalen permetre la investidura d’en Pedro Sánchez, no puc evitar malpensar en algun acord amagat on hi hagi un possible indult o el que seria pitjor, l’objectiu d’acabar amb el moviment popular que encara aguanta l’independentisme. No hem d’oblidar que molts líders actuals de partits com JxC o ERC, que fins fa quatre dies la independència de Catalunya els hi sonava com una quimera impossible en la ment d’uns pocs il·luminats, ara diuen que han estat independentistes de tota la vida i això només ho fan per aconseguir el que he dit abans: càrrec i poltrona.

 

Mentre el Poble català, que és el més perjudicat en tots els sentits, veu com els seus somnis de llibertat es van esvaint a mesura que passen els dies, per culpa d’uns partits que han abandonat l’independentisme i han retornat a l’autonomisme. Això sí, el que no han abandonat mai és el sou, venen Catalunya i la il·lusió de tots els que els han votat en benefici propi, a canvi d’ocupar el càrrec, estar ben asseguts a la poltrona, encara que sigui d’una autonomia espoliada econòmicament, reprimida políticament i eliminada nacionalment.