Contes cruels (VII)

Algú va deixar escrit que tota crisi és positiva. Els contratemps t’espavilen, t’enforteixen, et vertebren. La rutina t’ensopeix, t’obnubila, t’anestesia. Després d’endurir la crisi et sents renéixer, pletòric de forces, disposat de bel nou per a la lluita. Com la papallona que acaba de desempallegar-se de la crisàlide constrictora i vola lliure.

 

Em diuen Artur i acabo d’encetar la setantena. Hi ha baralla de xifres. Hi ha qui parla d’una segona joventut. D’altres prefereixen dir la tercera edat. Els més realistes imposen la primera senectut. Jo parlaria de set dècades al calaix, o deu cicles de set anys, que el costum assenyala com el terme de cada relleu generacional.

 

De fet, les etapes de la vida solen anar precedides d’una crisi. Un imprevist, un canvi, un parany, un entrebanc et posen a prova. Madurem a clatellades. No hi ha retop: o bé en surts reforçat i eixerit o bé t’esmicoles, i sempre la reconstrucció deixarà seqüeles.

Després d’endurir la crisi et sents renéixer, pletòric de forces, disposat de bel nou per a la lluita. Com la papallona que acaba de desempallegar-se de la crisàlide constrictora i vola lliure

 

 

 

 

 

 

 

No trobo enlloc les magdalenes proustianes que m’ajudarien a recuperar la peripècia de la meva primera etapa. Només en resten instantànies aïllades, descosides, sense fil argumental. Beneïda desmemòria. Aprendre a llegir i escriure i exercitar les quatre regles devia ser una tasca dura. En canvi, el temps s’allargassa del set als catorze anys: misses al matí i benediccions a la tarda. I clatellots tothora. Rengles militars, interminables voltes al pati, còpies abusives i l’olor de mandarina quan la tarda declina. Ah, i la campana, cloc cloc, a la closca.

 

El súmmum el patíem durant els paorosos exercicis espirituals. Veus eixordadores, ulls implacables i cares enrogides. L’amenaça de les flames inextingibles de l’infern si la mort et visitava de nit i estaves en pecat mortal. La son que no arriba mentre t’escorcolles a la recerca de possibles actes pecaminosos. Paradisíaca infantesa!

 

La gamma d’alts i baixos és variada: hi ha les crisis de pubertat i les de mitjana edat, n’hi ha de laborals, sentimentals, físiques i mentals. Hi ha malalties, fracassos i ruptures. Hi ha conflictes que mai no venen sols. Ens poden rondar els traumes o les depressions. Hi ha qui s’ofega en un got d’aigua i qui mai no ha trepitjat roca ferma. I ja pots estar content si no coneixes accidents ni catàstrofes.

 

Sempre que parlava de crisis el meu pare, que havia format part de la famosa “quinta del biberó” no parava de repetir-me: “Esteu fets de plastilina, us heu criat entre cotons, sou uns consentits, uns ploramiques. Si haguéssiu fet una guerra com jo...”

 

Si als anys cinquanta tot eren àncores, els seixanta ens van donar ales. Escoltàvem devots i amatents les cançons que ens arribaven dels Pirineus enllà a la recerca de missatges redemptors. I havíem substituït la missa del diumenge per les sessions de cinema on combregàvem indigestes trames avorrides, esnobs i indesxifrables. Que si L’any passat a Mariembad o Il deserto rosso, amb la fèrria voluntat de descodificar silencis que es pretenien eloqüents.

 

I les lectures..., una altra flagel·lació autoimposada, àvids de trobar, el més d’hora possible, la pedra filosofal de l’existència. Uf, quina quimera, quina tortura, quina lletania més embafadora: Hesse, Joyce, Musil... Prou, deixem-ho córrer, deixem-los ben empolsinats als nínxols de les biblioteques, amb els seus relats enrevessats i plumbis, els seus codis transcendents i insostenibles.

 

El que sí que és un complert daltabaix és la desfeta del desig, el crepuscle dels somnis, la pèrdua de la innocència, l’acceptació del desencís i l’aterratge a la inequívoca realitat. Nosaltres que volíem canviar el món! Amb un esclop i una espardenya, il·lusos! Si som uns simples peons. Suposàvem dirimir un joc de dames on com a fitxes blanques venceríem les negres quan, de fet es tractava d’un joc d’escacs on sempre acaben invictes sobre el tauler les figures singulars.

 

Ens van ben engalipar. Estàvem convençuts que anàvem cap a la llum, que ja l’albiràvem després de tanta foscor. Amb el lliri a la mà ens vam creure totes les promeses d’un futur esplendorós, habitable i lliure. Quanta xerrameca, quantes paraules buides! Després de tantes expectatives, quanta decepció! Somnis avortats, promeses insatisfetes, ideals traïts, compromisos negligits... Tota una vida rere uns objectius que estaven fora d’abast. Temps i esforços malaguanyats perseguint fantasmes. La buidor que sents dins quan t’adones que t’han estat prenent el pèl.

 

Però no em rendeixo, ni em rendiré mai. He viscut una època benèfica, en la qual ens era possible somiar i mai no deixaré de fer-ho. Sé que hi ha una distància insalvable entre el desig i la realitat, però no puc acceptar l’ineluctable. Prefereixo altres paraules del diccionari, com ara l’esperança, la insubmissió i, sobre totes, la voluntat.