No o abstenció, aquesta és la qüestió

Com a militant d’ERC em va emprenyar molt que el partit, en el qual milito des de fa 27 anys, fos capaç de facilitar la governabilitat d’un Estat repressiu, que ens menysprea com a poble, i que no té cap mena d’interès d’establir un diàleg sincer i obert per resoldre el conflicte polític que hi ha a Catalunya. Com pot ser que es faciliti que el PSOE del 155 arribi al poder? I sense que esmenti la voluntat de diàleg amb el poble català?

 

Des d’aquell dia una estranya sensació em recorre el cos. Per què el partit que més repressió ha patit i està patint és capaç d’abaixar-se els pantalons de manera tan humiliant? Per què en el moment que ERC guanya les eleccions espanyoles per 1r cop a la història, regala la presidència a Pedro Sánchez? I per què en 2a votació, sabent que el PSOE no obtindria l’aval del congrés, se segueix demanant i suplicant que es faci govern? Que no anàvem a Madrid a dir-los que ja n’hi ha prou i a impedir la governabilitat de l’Estat?

 

Faria 10 pàgines de preguntes una rere una altra sense saber respondre-les. Per desgràcia no tinc cap explicació al respecte. Només hi ha 2 hipòtesis possibles. La 1a és la que fa temps que sento per alguns ambients independentistes de tota la vida. Aquells ambients que m’acostumo a moure jo, per no parlar dels milions de tuits i comentaris que hi ha a les xarxes socials. És la hipòtesi de la traïció d’ERC.
Segons aquest argument ERC s’ha rendit davant la repressió de l’Estat. Que ja ha deixat de ser independentistes per convertir-se amb la CiU del segle XXI. Que els seus líders, empresonats o exiliats, han posat per davant aconseguir la seva llibertat, i el partit s’ha vist obligat a treballar en aquesta direcció. Que un cop tenen el cul ben acomodat, això de la independència, ja en parlarem......
Espero i desitjo que aquesta hipòtesi no sigui certa perquè voldrà dir que els que volem la independència com més aviat millor, no la veurem en vida. És veritat que ERC no és l’únic partit independentista del país, però creure que es pot canviar de la nit al dia la tendència de vot de millers de persones és no conèixer com funcionen les persones a l’hora de decidir el vot. Aquest canvi ens pot portar anys, per no dir alguna dècada.
Com que em nego a creure que tots els líders del partit, o càrrecs intermedis, hagin deixat de ser independentistes, penso que tot ha de tenir un per què. I aquesta és la 2a hipòtesi que fa mesos que miro de creure’m, per no trencar el carnet de militant. Per explicar-la necessito fer-vos partícips de com veig la política Nacional de l’últim any i mig.

 

Des del febrer del 18 em costa acceptar les decisions polítiques que es prenen des d’ERC, també veig que la resta del món independentista ha quedat en fora de joc sense saber cap a on anar. Tant la CUP, com JxCAT (PDeCAT) i ANC després dels fets d’octubre van seguir mantenint un discurs irreal i sense cap estratègia a seguir pels mesos propers. Només Òmnium i ERC, pocs mesos després dels fets d’octubre, van reaccionar a l’embat de l’Estat en plena repressió del 155. Per exemple, ERC va fer una Ponència Nacional el maig del 18, on marcava l’estratègia a seguir i cap a on s’havia d’anar. Cap més altre partit independentista ho ha fet fins ara.
Aquesta ponència, que és pública, marca les decisions preses pel partit des d’aleshores. El moment era dur i potser el partit no estava amb totes les seves facultats per poder fer un debat serè i marcar un camí adequat a seguir. Però en aquells moments era l’únic actor polític que reaccionava a l’embat de l’Estat, fent un debat intern per avaluar la situació i els camins a seguir. Allò d’ampliar la base, de seguir demanant diàleg tot i la repressió de l’Estat per un referèndum d’autodeterminació acordat, etc. ve d’aquelles conferències nacionals que va fer el partit el maig de 2018.

 

No sé si el partit estava o està psicològicament preparat per continuar liderant l’independentisme, perquè tenir un President a la presó i la Secretària General a l’exili i més de 100 càrrecs perseguits i represaliats per l’Estat, pot fer-te confondre o deixar-te amb estat de xoc, quedant afectades les teves capacitats de reacció o de clarividència.
L’abstenció que ERC va fer la setmana passada al Congrés pot ser la reacció d’algú que ha perdut el nord, o d’algú que no es deixa intimidar per tot l’entorn mediàtic perquè té clar el camí a seguir.

 

Per tant, com a 2a hipòtesi possible i després d’haver-ho reflexionat, penso que l’abstenció és una bona forma de deixar en evidència la política espanyola. L’abstenció era i és un carament enverinat per en Pedro Sánchez. Si el PSOE hagués acceptat l’acord amb Podemos i amb l’abstenció d’ERC i Bildu, per 1r cop des del 78, hi hauria a la Moncloa el govern més progressista i republicà que mai hagués tingut l’Estat Espanyol. El PSOE, partit que forma part de l’establishment, que mai ha gosat criticar la monarquia, tindria uns socis que només el mantindrien al poder amb unes condicions, segurament, inacceptables per gran part de l’estructura funcionarial de l’Estat. Unes estructures, que en molts àmbits, són clarament hereves del franquisme i que hi campa lliurement. El poder judicial, el militar començant pel Borbó i tots els grans poders econòmics i de comunicació de l’Estat, començarien a tremolar. Potser més del que van tremolar a l’octubre del 17.
Si per contra, Sánchez no pot fer govern, es tornarà a demostrar que Espanya és ingovernable. Que qui havia de fer les reformes estructurals per a fer un Estat democràtic, equiparable a les democràcies Europees i resoldre la crisi política a Catalunya, tal com s’havia compromès fa poc més d’un any, hauria fracassat estrepitosament.
Recordem que l’estratègia de l’independentisme, després de renunciar a l’enfrontament directe amb l’Estat el 27 d’octubre, és la de posar en evidència, a ulls del món, que Espanya és un Estat caduc i irreformable amb una estructura essencialment franquista. Fent que la crisi Espanyola sigui cada cop més Europea. En aquest camí, l’independentisme ha d’anar guanyant múscul polític mentre va provocant que Espanya faci implosió políticament, a l’espera del següent embat contra l’Estat.
No sé si això és una excusa per continuar somiant, però el que sí que puc dir és que ERC està seguint el camí que es va marcar per avançar cap a l’alliberament nacional durant la ponència política del maig del 18. Com us dic, no és el que jo hagués preferit, però fins que no trobi un camí millor és l’únic que ara mateix veig més plausible.