Engreixar el trol

Recordo perfectament què feia i on era el 17 d’agost de 2017. Estava a casa dels meus sogres amb la mirada al·lucinada entre la televisió i el mòbil, seguint les novetats sense acabar-m’ho de creure. També ho recordo si parlem de l’11 de març de 2004: anava en autobús cap al campus de Bellaterra, on hi tenia la feina com a becària de lingüística. O l’11 de setembre de 2001; recordo que just estudiava l’obra de Lorca, perquè l’endemà m’havia d’examinar de literatura espanyola del segle XX. Jo repassava apunts sobre Poeta en Nueva York mentre uns avions esmicolaven uns dels seus símbols més iconogràfics.

 

Els tres atemptats tenen diverses qüestions en comú: els han dut a terme persones radicalitzades, els han preparat davant dels nostres nassos, han atacat grans capitals en llocs estratègics i/o simbòlics... i encara una darrera similitud, en l’era d’Internet i de la informació constant (encara que no sempre verídics), han corregut teories conspiratives sobre els ‘autèntics’ promotors dels mateixos més enllà dels perfectament identificats per l’autoritat judicial.
En els darrers 20 dies hem assistit a un degoteig d’informacions per part del diari Público, que qüestionaven tot allò que fins ara donàvem com a cert pel que fa als atemptats de les Rambles i Cambrils. Les informacions del seu cap d’investigació van indignar a tot un país. No podia ser d’altra manera. Tot i així, des del primer moment, el silenci de la resta de grans mitjans o informacions que començaven a apuntar que la interpretació dels fets podia ser una mica barroera, feta a corre-cuita i sense cap tipus de rigor periodístic –no vull ni pensar que hi hagi hagut mala fe manifesta- hauria d’haver fet que les autoritats polítiques del país s’ho repensessin abans de donar credibilitat absoluta a les informacions aparegudes.

 

Hem enviat cartes a les delegacions diplomàtiques, hem fet declaracions gairebé incendiàries, hem tuitejat missatges impropis de qui ha de dirigir un poble o un país i vetllar per la bona convivència dels seus ciutadans, hem fet plens extraordinaris... Avui, quan ja són múltiples les veus autoritzades que desascrediten a Público, els mateixos que bramaven, guarden silenci.

 

Jo també vull saber-ho tot. La primera. Ho vull saber perquè sé que mentre no tinguem un relat clar del que va passar i dels mecanismes de protecció del país i dels seus ciutadans que van fallar, no podrem acabar de passar el dol que com a catalans i, especialment, com a ripollesos tenim pendent de passar. Però també vull que s’assumeixin les responsabilitats derivades de donar un altaveu a informacions que s’estan revelant falses a cada minut que passa. Responsabilitats polítiques i, sobretot, periodístiques. No podem llençar a les nostres forces de seguretat i intel·ligència als peus dels cavalls. No des de les institucions. Hem de fer un exercici de transparència i responsabilitat però també, com es diu popularment,  don’t feed the troll.