Llenguts obstinats

Penso sovint en la frase lapidària d’Abba Eban el 1973, llavors ministre d’Exteriors d’Israel, referida als àrabs en general i aplicada als palestins en particular que deia que no perden mai l’oportunitat de perdre una oportunitat. I hi penso sovint perquè es pot aplicar perfectament a la realitat catalana actual després del lamentable Procés en vies de descomposició que ja put a cadaverina. El mateix pensament cal aplicar a la llengua, bandera de catalanitat, o calamitat.
El català estàndard és un home preocupat en excés per tot el que relaciona amb la llengua, per si la parla i l’escriu correctament segons la normativa d’un tal Pompeu Fabra (que ningú no coneix en realitat però que potser en recorda el nom de les tapes vermelles d’algun diccionari vetust) i per tot un munt de collonades que només acaben produint confusió sistemàtica. Val a dir que la gramàtica catalana propicia que el nivell escrit del català estàndard sigui deplorable i que aquella, tot i renovada, segueixi essent incomprensible i inabastable amb tanta excepció i excepció de l’excepció... una altra oportunitat perduda.

 

La histèria lingüística porta a buscar a l’Optimot la veritat absoluta en matèria lingüística i de dicció. Tot i que el desconegut, però no per això menys erudit, Joan Veny, insigne dialectòleg mallorquí, no es cansa de repetir que una llengua és el conjunt dels seus dialectes i que cap d’ells no representa la llengua, sembla que importa un rave al català estàndard entossudit en la seva variant local. Al Ripollès (on ara es ioditza indiscriminadament) es pensa que la resta de Catalunya parla malament el català, però la resta de Catalunya pensen que aquí es parla de pagès. Uns se’n riuen de les es i os obertes o tancades al revés de la seva parla habitual, de la falta de vocal neutra o dels canvis de gènere de certs mots però s’aferren a l’Optimot, Fabra i el DIEC com si no hi hagués demà, com si els milions de parlants de Catalunya haguessin de parlar tots de manera uniforme... a la seva manera (sigui la que sigui).

 

El català és llengua minoritària que perd terreny davant la poderosa progressió del castellà i, contràriament a què pensa la majoria de la població, el català no es parla des de l’inici dels temps (quatre mil cinc-cents milions d’anys segons la geologia) sinó de fa menys de mil anys (les famoses homilies d’Organyà). Les llengües canvien constantment, sinó encara parlaríem llatí, indoeuropeu o alguna altra cosa anterior. El fonamentalisme català és tan perillós com qualsevol altre, ja que redueix l’horitzó al llombrígol d’un hom mentre limita les perspectives de manera dràstica i trista. S’ha adquirit una mena d’odi visceral irracional a usar res que tufegi a castellà. En realitat el català i el castellà coincideixen en moltes estructures. Ningú no fa escarafalls per usar anglicismes a la llengua parlada i es parla de timings, brunches, briefings, selfies i un llarg etcètera sense que ningú arrufi el nas, però, ai las, si un diu cumpleanys en públic cal lapidar-lo sense misericòrdia.

 

El català estàndard és un terrorista de la llengua que busca en una puresa irreal una identitat que ja no es té des de Roger de Flor o els legionaris romans que venien a Hispània a gaudir de la jubilació portant amb ells el llatí de la seva regió natal de l’imperi.

 

Tancar-se a adquirir noves paraules i usos transforma la nostra llengua en una d’encarcarada, avorrida incomprensible i tan tibada com si els del DIEC li hagués inserit un pal normatiu pel cul en forma de nova gramàtica enrevessada i pèssima que ningú mai no consultarà.

 

Orwell imaginava a 1984 una llengua unificada per controlar la població, però també per facilitar la comunicació com a corol·lari. El control del lliure albir a l’estil d’Orwell sempre és nefast però, essent realistes i a no trigar, el món futur parlarà una llengua única, segurament criolla com les del carib, formada per bocins de moltes altres i, aquesta, estic segur que no s’assemblarà al català. Rock me mama... (expressió ben catalana)