La veritat

Vivim sota un bombardeig incessant i implacable de notícies falses. Les «fake news» com ara les anomenem amb petulància. (Quan deixarem d’emprar expressions angleses en comptes de fer servir versions més casolanes?). Cada cop som més malfiats, recelosos, suspicaços. Tota informació que rebem posa a prova la nostra credulitat. Però, ens interessa de veritat, la veritat? Amb el nostre comportament sovint demostrem tot el contrari. Quan ens arriba una opinió, un judici, una interpretació en definitiva per boca d’una persona amiga, l’endrecem a la lleixa de l’acceptació sense rèplica i, en canvi, quan prové d’una persona que no ens és afina, propera, la rebutgem a l’acte sense miraments. (Quan analitzarem adientment les paraules alienes, passant-les pel nostre sedàs personal, a fi i efecte d’aconseguir una veu pròpia?).

Cada cop som més malfiats, recelosos, suspicaços. Tota informació que rebem posa a prova la nostra credulitat. Però, ens interessa de veritat, la veritat?

 

 

 

 

 

 

Sovint ens posem a la boca la vida dels altres sense contemplacions, despietadament, sense contrastar si allò que estem dient és veritat o mentida. La maledicència és un vici incontinent i sempitern. Ens molen els rumors, les diendes, les frases fetes, els llocs comuns. Ens servim de tòpics, de clixés, d’estereotips, d’etiquetes. Solem reduir la realitat, complexa i calidoscòpica, a una afirmació contundent, una asseveració categòrica, un dictamen doctrinal. Som de mena vel·leïtosa i indiscreta. Una parella se separa i et converteixes tot seguit en un jutge parcial i dictamines innocent o culpable segons la teva posició envers els cònjuges. És l’eterna llei del bàndol. Una idea la consideres genial si prové dels teus correligionaris o la desestimes si la proposa gent que no són de la teva corda. Sempre trobaràs arguments, sigui per donar suport sigui per demolir. Visca la parcialitat! Arruïnes l’economia de la teva família i seràs culpable per a alguns mentre que per a d’altres seràs la víctima al no rebre el perdó que prediquen tots aquells que, distesos, es miren els toros des de la barrera. (Quan deixarem de ficar el nas en la intimitat de les cases i de les persones?).

 

De fet, amb quina rotunditat, amb quina vehemència opinem, jutgem, reprovem, i censurem els actes d’aquells que no formen part de la nostra esfera i, en canvi, amb quina benevolència, clemència i comprensió, aprovem, lloem, aplaudim i donem la raó a tots aquells que pertanyen al nostre cercle. Impera l’esperit corporatiu, i el grup, la penya, la pinya, la capelleta s’imposen. (Quan ens seduirà la dialèctica entre contraris per esbrinar almenys un bri de veritat). La veritat? La veritat... a fer punyetes. Ja ho deia el poeta, pensarós i decebut: “La veritat, quina quimera! Hauríem de tenir-ne prou amb una veritat que ens serveixi de manera momentània, una veritat en minúscules, ja que el temps posa cada veritat al seu lloc”.

 

De joves, il·lusos, amb quatre colors ens veiem capaços de descriure la realitat, però els anys, alhora que et van amarant d’escepticisme, et fan adonar que la paleta és exigua, incompleta, insuficient per reproduir una realitat complexa, policroma, polièdrica i cinètica com és la nostra. Sempre serà agosarat reduir-la a una mera sentència parcial i precipitada, definir-la amb un simple joc de paraules. Però som mesells, no estem per subtileses ni matisos, i negligim aquells petits detalls que modifiquen moltes vegades el sentit de la totalitat. (Quan aprendrem que el que desconeixem és infinit i que les nostres certeses són limitades i sovint equívoques?). Ja ho afirmava Descartes, el gran filòsof francès del XVII: “Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro”.