Sobre estiu i vacances

En el moment de redactar aquestes línies estem en plena canícula estival, en els dies més calorosos de l’any... i a fe de Déu que enguany totes les perspectives de (passar) calor s’estan complint amb escreix!

 

També són els dies on arreu de la geografia nacional catalana s’organitzen cicles de música, de teatre, de festivals... i el petit terrer del Ripollès no n’és pas cap excepció; per no cansar el lector/a amb un llistat sortosament llarga d’activitats que a tots els pobles ripollesos s’han previst de dur a terme al llarg dels mesos de juliol i d’agost -el tret de sortida són les revetlles de Sant Joan, “la nit més llarga, el dia més curts”- en citaré tan sols unes poques, ja ben consolidades i amb prou prestigi i empenta per durar uns quants estius més. Heu-les aquí: el festival Clownia i el Cicle del Comte Arnau, a la vila de les Abadesses; el Mercadal del Comte Guifré i el Festival Internacional de Música a Ripoll, i el Festival Isaac Albéniz a Camprodon.

Deixem estar, si us plau, les molèsties i/o angoixes d’allò que s’ha convingut en anomenar la síndrome postvacances

 

 

 

 

 

Esdeveniments lúdicoculturals a part, l’estiu també ve marcat per un fet esperat, goso dir que per absolutament tothom... l’amable lector/a segur que ho ha endevinat: les vacances! Ah, les vacances. Jornades de repòs, de viatjar, de fer una aturada o pausa més o menys intensa dels quefers rutinaris, i que molts aprofiten –jo entre ells- per “recarregar piles” i així poder retornar a la feina amb les forces i els ànims ben a punt i enfortits per entomar novament les tasques que ens són pròpies en el dia a dia ordinari.

 

I deixem estar, si us plau, les molèsties i/o angoixes d’allò que s’ha convingut en anomenar la síndrome postvacances per a una altra ocasió... no val la pena ni tampoc és recomanable d’anar fent o rumiant un compte enrere que ens marca indefectiblement el punt zero, per dir-ho d’alguna manera, en què l’entranyable enemic que és el despertador i fidel al seu imperatiu legal de desvetllar-nos, ens recordi que els jorns dolços del dolce far niente han tocat a la seva fi i que el laboro ens espera amb els braços oberts i rient per sota el nas.

 

Repeteixo: val la pena aquesta bestreta del compte enrere? Em reafirmo en la negativa ensems que també faig meva la sàvia sentència dels clàssics que resa Carpe Diem, això és, gaudeix el moment! I és que els clàssics per això són clàssics, perquè la seva vigència no decau, ans al contrari. El pas de les hores, i amb elles els anys i els segles, els manté joves i reixinxolats per omnia saecula saeculorum... l’”amén” que manca per cloure la llatinada el deixo al lliure albir del lector/a: que sigui ell/a que l’hi posi, o no, com a punt final, i que ara sí que tradueixo: “que així sigui”.

 

I què me’n dieu de les esperades amb candeletes vacances escolars? Massa llargues per a uns - aquests “uns” són els pares, avis i altres familiars- mentre que per als altres es fan curtes -aquests “altres” són principalment des de la mainada de P3 fins al jovent universitari-. No em vull pas posar en disquisicions d’índole pedagògica o sociològica: aquests raonaments els deixo per a qui pertoca i que en saben pla més que jo del tema que ocupa aquestes ratlles; la meva intenció és la de fer memòria dels estius quan jo era un estudiant, de com m’ho passava de bé jugant pels carrers amb els amics, malgrat les conferències (així és com anomenàvem aleshores les classes de reforç) a les quals forçosament havíem d’anar si havíem deixat alguna matèria pel setembre, com era el meu cas amb les maleïdes matemàtiques!!!... I un cop superada la meva etapa discent i encetada la de docent, confesso la il·lusió i alegria pels períodes vacacionals que, com baules d’una cadena infinita, s’anaven succeint al llarg dels diferents cursos escolars que han anat marcant la meva vida professional...

 

I ja per acabar, retorno al que us deia uns paràgrafs anteriors: no perdre mai de vista la sentència clàssica del CARPE DIEM. Lectors, lectores, bon estiu i millors vacances!