Nacionalismes bons i nacionalismes dolents

Tots recordarem en les nostres èpoques d’estudiants quan estudiàvem els diferents nacionalismes sorgits en l’Europa de finals del segle XIX i principis del segle XX que per culpa no pas d’aquests nacionalismes, sinó de dirigents i governs nacionalistes malalts d’odi i de rancúnia, assassinaven i reprimien en nom d’una nació o els que ells creien que era una nació.

 

Però ser nacionalista és bo o dolent? Recordo perfectament que el meu professor d’història ens va dir i recalcar que el que pretenia el nacionalisme és que tota nació fos un Estat. Aquest concepte es podria aplicar a molts territoris, però si hi ha un lloc en el món on aquest concepte és més que evident és aquí a Catalunya. Ningú dubta que és una nació, i una nació mil·lenària d’arrels molt profundes tant històriques com culturals, i si algú ho posa en dubte, li aconsello que torni a l’escola, si és que algun dia hi ha posat els peus.

Estimar i defensar el que és propi és el més normal del món, perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú.

 

 

 

 

 

Aleshores que té de dolent defensar i estimar els nostres símbols, llengua, cultura, tradicions, etc.? Però si això ho hauria de fer tothom! Estimar i defensar el que és propi és el més normal del món, perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. Però per desgràcia sempre hi ha aquests que van de “demòcrates” acusant els nacionalistes de feixistes o d’extrema dreta perquè no saben diferenciar l’altre variant del nacionalisme, que és el realment verinós i nociu, el nacionalisme d’Estat, és a dir: Quan el nacionalisme ja té un estat al darrere que el sosté i el potencia fent servir els mitjans i poders que té qualsevol estat.

 

No és el mateix el nacionalisme català que pretén esdevenir un estat lliure, que el nacionalisme espanyol que ja és un estat i vol sotmetre als altres territoris, això en el seu temps se’n deia imperialisme, podem repassar els diferents imperis que hi ha hagut al llarg de la història i veurem que tots es basen en la conquesta d’altres territoris per la força de les armes.

 

En el cas espanyol l’evidència és ben clara. L’estat espanyol és el resultat de l’imperialisme del regne de Castella a la resta de territoris peninsulars menys Portugal, que els portuguesos tenien més canons i més soldats dels que els castellans es pensaven, i també als territoris d’ultramar que en el pas dels anys, i per sort per ells, es van aconseguir alliberar d’aquell “imperio español en el que nunca se ponía el sol”. Esperem que la pel·lícula continuï.