Costabona

Prats de Molló i la seva vall, preocupats en el seu moment pel passatge fronterer i l’arribada d’uns 100.000 refugiats. Aquest any de commemoració de la retirada, s’ha reviscut amb emoció aquest tràgic esdeveniment.

Christian Roque.

 

M’agradaria presentar-vos una revista. Potser ja la coneixeu. És la revista Costabona, revista d’Història i de Cultura Popular de la Vila i Vall de Prats de Molló. Aquest estiu he tingut l’oportunitat de poder presentar l’exposició de l’artista de Campdevànol Evelí Adam. Ens hi van acompanyar la Fonda Xesc, els Randellaires i les autoritats de la zona amb la representació del Delegat de la Generalitat a Perpinyà. També hi havia un regidor de Ripoll. Es va trobar a faltar la representació oficial del poble de l’artista, però en vacances ja se sap. De tota manera, cal visitar el fort Lagarde per veure com l’obra de l’Evelí s’agermana amb el paisatge. Teniu temps fins el novembre per acostar-vos-hi.

Gaudien del gust de la seva història tant si era agra com dolça, però ho feien en una llengua forana, la francesa

 

 

 

 

 

 

Mentre fèiem el tastet dels aperitius de la Fonda Xesc, van convidar-me a la presentació del número d’enguany de la revista Costabona. Una part destacada d’aquest vuitè número tracta sobre la Retirada i van comentar-me hi hauria testimonis que van viure aquesta tragèdia. Ens sembla que estem molt lluny però som a tocar. Hi ha la voluntat de fer germinar projectes conjunts i penso que no ho podem deixar passar. Per a la presentació de la revista, l’espai triat es va fer petit de seguida. Apareixien cadires de sota els rocs per poder encabir tota la gent.

 

Mentrestant, s’aprofitava el temps per anar comprant la revista. Persones de totes les edats en discutien els temes que s’hi tractaven: la protagonista, la vila i la vall de Prats de Molló. Un racó de món ben estimat per tots aquells que hi viuen. Gaudien del gust de la seva història tant si era agra com dolça, però ho feien en una llengua forana, la francesa. Ja se’l feia xerrar el català a la sala, però va presidir l’acte la llengua francesa. Hi havia pares de nois i noies que estudiaven a la Universitat de Vic que estaven contents perquè a Vic es fa tot en català.

 

Els avis estaven orgullosos que els néts i nétes retrobessin la llengua que ja no van parlar als seus fills, potser rebotats pels càstigs continuats dels mestres. És curiós, sortim de Prats i arribem a Molló per retrobar aquell deix de la nostra llengua gens urbà, amb gust de pagès, de dites, de frases fetes, amb la nostàlgia d’aquell saber dir que surt de dins, sense pensar-s’ho. La llengua ens guia i ens avisa que és allà, que no fuig, que li busquem cabuda. Que de Vic a Prats es va entreteixint una altra vegada. Que és allà perquè vol sentir-se útil per sobre dels embats polítics tant de França com d’Espanya. El català va ser la llengua de la Retirada. La gent d’aquí i d’allà es comprenien. Quan els van portar França enllà, més d’un volia quedar-se a Perpinyà perquè s’hi podria fer entendre. Un testimoni no va poder acabar el seu relat, massa dur, massa present tot i la colla d’anys que ja han passat. Aquests testimonis punyents haurien de ser l’ham perquè Europa girés el cap enrere i s’adonés de la colla de refugiats a qui van donar aixopluc, tot i les males condicions de conegudíssims camps de refugiats com el d’Argelès.

 

Més tard o més d’hora es va saber trobar un consol. Aquest consol que per a moltíssims refugiats del segle XXI no arribarà mai, ni més tard, ni més d’hora. S’ha optat per criminalitzar la immigració i també l’arribada de refugiats i ha aparegut un nou holocaust més econòmic i eficient: el desert i el mar.