Tan sols tres coses

Aquesta setmana, realment, és una mica rara, especial si voleu. La majoria de la gent de la nostra comarca ja ha acabat les vacances i sense “reposar” ha tornat a treballar i això mentre la mainada vagareja tot amoïnada per la propera tornada a l’escola. Que hi farem! Són les “servituds” del progrés.

Parlant de la tornada a l’escola i de l’inici de curs, també els nostres representants polítics “formalment” tornaran a la feina. I ens demanaran reiteradament que participem de manera activa en els actes de la nostra Diada Nacional, que tenim aquí a la cantonada (Atenció: Festa Major a Sant Joan. Ep, i abans Gombrèn). I com ve passant des de ja fa uns quants anys, el poble, la gent normal i senzilla tornarem a respondre participant-hi, això sí, dintre de les nostres possibilitats. Que no tinguin por, la nostra gent ha respost sempre, i ho tornarem a fer! A mi el que m’amoïna no és la participació del poble. Em preocupa veure el desacord entre aquells que haurien de posar ordre, marcar camí i dirigir el projecte. Amb aquest sentit, i “abusant” de la prerrogativa que em dona l’edat, m’atreveixo a fer-los uns suggeriments amb l’esperança, potser ingènua, que siguin atesos:

1.El nostre projecte és molt gran, les nostres forces són fidels, convençudes, resistents però també són limitades. Els nostres oponents també tenen les seves raons però, per damunt de tot tenen la FORÇA de la maquinària d’un estat. Per tant, no podem anar cada un amb el seu discurs i amb el seu projecte. És hora posar l’interès comú per sobre dels legítims interessos personals o de grup. No és una idea meva; té més de dos mil anys, recordeu: Divideix i venceràs. Nosaltres no ens podem permetre el luxe d’anar dividits. Cal una veritable unitat d’acció i de direcció. En cas de no fer-ho així, serà el mateix que treballar a favor “d’ells”. Penseu-ho.

2.Per arribar “on volem” no n’hi ha prou amb el que just abans us deia. Quan jo era petit, hi havia una dita que deia: Sense padrins no es bateja. I en l’escena internacional, on el nostre país cerca un reconeixement (el bateig), ens calen padrins. Pot semblar molt trivial això que acabo de dir, però és la dura realitat. Ens cal dos o tres “padrins”, d’aquests que van a les reunions del G-20, per exemple. Sense aquest suport el projecte no reeixirà. Cal començar aviat i per fer-ho amb probabilitats d’èxit, abans hem d’haver aconseguit l’objectiu anterior. Sense aquesta premissa, no anirem enlloc.

3.Com és fàcil de suposar aquestes dues propostes anteriors no s’aconseguiran d’un dia per l’altre. Tot requereix el seu temps i un treball eficient i, en les més de les ocasions, discret. Ens cal constància, perseverança, paciència i GENEROSITAT. Així doncs, que hem de fer mentre la “feina” avança? El poble, resistir i perseverar com fins ara, que prou ha demostrat la seva capacitat de participació en tots els àmbits. Quan els polítics, els dirigents, tan sols una cosa QUE GOVERNIN, que és la seva feina, i prou complicat i difícil ho tenen. Ateneu la problemàtica de la sanitat, de les escoles, de les comunicacions, de la justícia, de l’agricultura, de la investigació, ... De tot això que facilita (o complica) la vida dels ciutadans, els quals després vindreu a demanar-nos el vot. El vot no es guanya en mítings, ni en discursos, ni res d’això; el vot es guanya (o es perd) amb el que és la feina pròpia del càrrec: GOVERNANT.

No sé si avui hauré perdut algun amic. Si fos així, ho lamento però de petit vaig aprendre que aquells que de veritat t’estimen, mai t’enganyaran. Es podran equivocar però no t’enganyaran. I jo, com que m’estimo aquest país, i per extensió la cosa pública, tot i que puc estar equivocat, no vull enganyar els meus electes, que per això els vaig votar i tenen (de moment) tota la meva confiança.

Bona Festa Major, i Feliç Diada.