L’11 de setembre, tornem-hi

El pròxim 20 de setembre farà tres anys dels escorcolls policials de la seu de la Conselleria d’Economia de la Generalitat. Era l’inici del reguitzell d’acusacions infundades i proves falses que les clavegueres de l’Estat Espanyol començarien a tergiversar per justificar l’empresonament preventiu dels líders de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart; la presidenta del Parlament, Carme Forcadell; el vicepresident del govern i president d’ERC, Oriol Junqueras; i els membres del govern de Catalunya Jordi Turull, Dolors Bassa, Josep Rull i Joaquim Forn. Així com provocar l’exili del president Puigdemont, el conseller Comin, la consellera Serret i la diputada i secretària general d’ERC, Marta Rovira. Convé recordar-los a tots ells i elles, el seu no oblit és la principal força que els podem donar perquè resisteixin.

 

Aquell 20 de setembre, juntament amb els regidors de Ripoll, Roger Bosch i Carme Serrano, vam ser presents a la manifestació de la rambla de Catalunya de Barcelona, davant la seu del departament d’Economia, i vam ser testimonis del pacifisme en què la ciutadania mostrava el seu rebuig a la ingerència policial al si de la institució catalana i com en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart van voler dissuadir els manifestants, amb la complicitat de la policia espanyola, per donar per acabada la manifestació amb un cert rebuig inicial dels presents. Una concentració pacífica d’inici a fi i que en cap cas va comptar amb un responsable convocant.

 

Tergiversar aquell dia va ser l’inici d’una infundada tesi de revolta que no va existir i el preludi d’una falsedat estatal de conspiració política, més inspirada amb sèries americanes que no pas amb la que hauria de ser la voluntat d’un govern democràtic de voler solucionar un conflicte territorial, que té com a punt principal l’anhel de més de dos milions de persones que tan sols volen ser preguntats sobre quin futur polític prefereixen per Catalunya.

 

Organitzar el referèndum de l’1 d’octubre tindrà, previsiblement, unes conseqüències judicials i personals desmesurades. Una clara voluntat de castigar i donar una lliçó sobredimensionada als empresonats i als exiliats i a tots aquells que repeteixin allò de “ho tornarem a fer”. Però de debò algú es pensa que el desig democràtic de dos milions de persones desapareixerà així com així?

 

El pròxim 11 de setembre demostrarà novament la força pacífica del poble de Catalunya i, tot i l’aparent descontent i apatia existent, la ciutadania estarà a l’altura. Com també ho hauran d’estar els partits polítics i les entitats independentistes. Cal establir la millor estratègia conjunta i acordada amb uns objectius clars i amplis i una mirada llarga. Hem arribat fins aquí amb la suma d’un gran nombre de sensibilitats i cada cop més partidaris de la independència de Catalunya, i on els presos polítics i els exiliats hi han perdut molt; la plena llibertat i poder estar al costat dels seus éssers estimats. Per ells, i pel nostre futur, convé que deixem de mirar-nos de reüll, assumir diferències pròpies i intrínseques, i saber retrobar allò que ens uneix per un bé comú i majoritari, la llibertat del país!