Dos agostos trepidants (1919-1920)

Durant la canícula del mes d’agost, que ja convida a no fer res, molts de nosaltres, si no treballem en el món de la restauració i el turisme, entrem en una mena de descans sabàtic, un descans en moviment, si es vol, d’ençà de la implantació del turisme i oci actiu. A l’agost tot és oci, i és, fins i tot, un temps de vacances a efectes oficials i administratius, i d’aturada de l’activitat política mediàtica. Tanmateix l’agost no és improductiu. Res és potser més productiu que el repòs de les neurones durant l’agost, que potser condicionarà tot l’any. Una bona sembra de descans, lectures, espectacles, migdiades, banys, excursions i dieta digital pot portar una collita de bones actuacions, bons escrits, emocions, salut i ús responsable del Twitter la resta de mesos de l’any.

 

Però el mes d’agost, i malgrat l’aparença de ser un temps, en el qual res no passa, és ple d’esdeveniments històrics, alguns dels quals, en el seu moment, van ser promeses de noves collites i de futurs millors. Per recordar-ne només un, podem fer memòria i hem de celebrar l’alliberament de París de les mans del nazisme un mes d’agost de fa 75 anys.

 

A Ribes a l’agost sempre hi passen coses. En aquesta època de l’any, a la vall, hi ha hagut des de fa molt de temps, les condicions perquè hi passin coses de gran relleu per al futur. Avui vull referir-me a fets ocorreguts fa cent anys, l’agost de 1919 i l’agost de 1920.

 

L’arribada del tren en la primera d’aquestes dates va comportar un canvi històric de gran magnitud, al qual ja m’he referit en un altre escrit en aquest setmanari. Hi ha certament un Ribes d’abans i de després del tren, que ens va connectar i ens connecta amb Barcelona, i amb la resta del món, que a més va condicionar i va canviar les nostres vides. Jo mateix—i dispensin la nota autobiogràfica—no només sense el tren ho hauria tingut més difícil per anar a estudiar a Barcelona a la universitat, sinó que ni tan sols hauria nascut, perquè la meva mare estiuejant en tren no hauria arribat a conèixer mai el meu pare de Ribes.

 

L’agost de 1920 es van veure els primers resultats del tren. La inauguració del Passeig Àngel Guimerà, amb la presència del mateix poeta, a qui es va homenatjar, va representar aviat farà cent anys que, amb el tren i l’arribada de més estiueig i turisme, Ribes apostava per la modernització del seu urbanisme amb un passeig que avui és un dels nostres millors espais. A més, Ribes es va integrar simbòlicament, a través de l’homenatge al poeta Àngel Guimerà, al catalanisme polític, que no només significava un reforç de la identitat, sinó també un anhel de progrés i cultura, que es volia fer arribar a tots els racons del país, un lent procés de creació d’estructures d’Estat, que es va iniciar aleshores, i que cal que anem completant sense pressa, però sense pausa seguint els ideals d’aquells homes de fa cent anys. D’una manera humil, però sincera i bella, l’ajuntament de Ribes va voler fer una aportació a la llengua i cultures catalanes tot just renaixents, i va convocar i celebrar aquell agost de 1920 presidit pel mateix Guimerà, els Jocs Florals del Pirineu, que va guanyar l’aleshores prestigiós poeta mallorquí mossèn Llorenç Riber amb un dels seus millors poemes.

 

Cent anys després queda a Ribes, i a Catalunya molt treball per fer i completar el disseny de país nou que van imaginar i somiar aquella gent, que van venir a Ribes en tren a reposar i a cercar inspiració per la feina, que havia de venir i que continuarà amb l’ajuda dels nostres mesos d’agost de pau i reflexió pausada a muntanya.