Desacostumem-nos

Alerta amb el que vindrà. Aquests dies comencem a sentir trompetes de desacceleració econòmica, però el que tenim davant la porta és una crisi de cap a peus. Que les vendes de cotxes hagin baixat un 30% o que el sector turístic porti dos anys consecutius baixant al juliol són només els primers símptomes d’una malaltia que va molt més enllà del nostre entorn immediat. Alemanya ja no pot tirar del carro, Gran Bretanya prou problema té amb el Brexit i tant França com Itàlia porten temps que no aixequen el cap. Europa és avui un mer peó en la partida d’escacs que juguen els EUA i la Xina per dominar comercialment i armamentísticament el món. Un peó que fins ara ha interessat com a mercat, però que serà el primer a ser prescindible en un context de tensió diplomàtica. El futur econòmic ja no està a les nostres mans i no passaran massa mesos fins que comencem a veure com les empreses de sectors claus pel país s’hauran de reestructurar per fer front a un compte de resultats desesperançador.

 

Ah, que havíem sortit de la crisi? Això és primer que li passa a un pel cap quan escolta aquests pronòstics. El cert és que és desil·lusionant pensar que tornarem al mantra de les retallades del 2009 sense haver tingut temps de cosir els estrips que arrosseguem. Així i tot, el principal error seria no haver après res de què va passar. Em resisteixo a pensar que passarem de les trinxeres del procés català per tornar a les trinxeres dels col·lectius professionals afectats per la crisi. Aquesta vegada m’agradaria fer-ho millor. M’agradaria aconseguir quelcom més.

Aquests dies comencem a sentir trompetes de desacceleració econòmica, però el que tenim davant la porta és una crisi de cap a peus

 

 

 

 

 

 

Si alguna cosa hem descobert aquests anys, és que alguns fins són inevitables. En les arques públiques serà la retallada d’un pressupost, en les empreses serà la reestructuració d’una plantilla, però, en el fons, a tot arreu es plasmarà en la vella cançó del “fer més amb menys” perquè nosaltres ja no tenim la clau per editar les regles del joc. Destinar esforços contra aquest fi serà una lluita inútil, però tenim l’oportunitat de centrar-nos a fer que el procés sigui just. Podem fer de la batalla per a una “reestructuració justa” la causa comuna que fa temps que no tenim.

 

No es tracta de fer que el dolent sembli bo, sinó que la cosa inevitable serveixi de “tsunami” per fer trontollar tots aquells vicis que ens han acompanyat fins ara. Que la meritocràcia real s’imposi, que els implicats prevalguin davant els oportunistes, que les recompenses s’ajustin a l’aportació, que les oportunitats arribin pels qui se les treballen i que les decisions es prenguin entre tots. Hi ha moltes formes de fer que el procés sigui més just, però perquè tot això passi abans tots hem de prendre un compromís: desacostumar-nos.

A tot arreu es plasmarà en la vella cançó del “fer més amb menys” perquè nosaltres ja no tenim la clau per editar les regles del joc

 

 

 

 

 

 

No podrem afrontar una situació conflictiva com la que se’ns presenta si abans no ens hem desacostumat. Ni professionals, ni directius, ni propietaris, ni polítics. Ningú superarà amb èxit la crisi si no és capaç d’entendre que ja no es pot donar res per suposat. Que la credibilitat i l’autoritats no la dona un càrrec o una etiqueta sinó que es guanya dia a dia. Que la gestió d’una organització no es basa amb què va ser o podria ser, sinó en què és en l’actualitat. Que l’èxit no es mesura en un resultat puntual, sinó en un barem. Desacostumar-se no significa conformar-se perdent els mínims drets possibles, sinó lluitar per nous drets realçant l’exercici dels nostres deures. Desacostumar-se és el pas previ i necessari per transformar-se i, creieu-me, caldrà transformar-nos si volem seguir creixent.